Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.

Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.

Obrim avui una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena.El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes… que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.

Del balcó al carrer de Ricard Valls

Graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració. Sant Feliu de Llobregat. 

No tot és tan diferent de com ho era abans de l’aïllament. Hi ha coses que no canvien, senzillament es visibilitzen i s’intensifiquen. Com les passions. Entre d’altres, passar hores al balcó sense gaires motius més que establir una relació amable amb les escenes quotidianes: algú que encén una cigarreta després de dinar, algú que juga amb els seus fills/es una tarda càlida, algú que estén la roba o algú que xafardeja el que passa al carrer. Tampoc és estranya la remor de les converses davant d’un cafè, els crits d’una discussió mal portada, els riures d’una família que li segueix les bajanades al petit de la casa. Tot això ja passava. Aquests dies, però, l’ús de les terrasses i els terrats es caracteritza per ser intensiu. També perquè és l’única manera, pels qui poden -no tothom té balcó-, d’escapar de les 4 parets.

Hem perdut certa vergonya a reconèixer-nos les unes davant dels altres. Com pot ser que durant la primera setmana de confinament hagi vist més cops als i les veïnes del davant que en un any sencer? Ja és ritual celebrar cada dia a les vuit del vespre que seguim vius i vives i que no estem sols. Si ho hem de seguir fent, que no sigui per inèrcia.

Malauradament, l’individualisme i la vigilància activa també han aparegut en aquests usos intensius. Els balcons haurien de ser per entendre’ns col·lectivament i teixir vincles comunitaris que romanien apagats, no per ser el braç ciutadà de les forces de seguretat.

En aquest entrar, sortir i romandre al balcó, es representen els diferents moments del dia. Hi ha les qui surten només al matí, els que prefereixen el migdia, la baixa tarda, el vespre o la nit. Ja tothom sap més o menys qui hi haurà en cada moment. Després estan els qui, com nosaltres, no tenim definides les estones; mai és mal moment per sortir-hi.

No m’obligo, però m’agrada que m’envaeixin pensaments sobre el que està passant i sobre el que està deixant de passar: perdre’ns a Barcelona un divendres i acabar entre acords de punk-rock i culs de cervesa calenta, un diumenge de sobretaula amb l’avi, un dissabte d’omplir el pis amb gent que no es coneix, una tarda qualsevol a la plaça, una passejada sense rumb, una quedada amb la persona amb qui parles des de fa dies i que encara no has vist. Una abraçada en trobar-te pel carrer a algú que fa temps que no veus.

Però sobretot em ve al cap el que sí que passa; les famílies que no recuperaran a algú estimat i que ni tan sols s’han pogut acomiadar, les que han perdut la feina, l’angoixa dels qui no saben com se’n sortiran. Les qui s’aixequen cada dia per sostenir la nostra fragilitat amb la seva precarietat. Tots i totes elles també hi són en cada balcó, en cada finestra il·luminada al vespre, en cada llum que s’apaga per anar a dormir. Però sabem veure’ls? Ens hi reconeixem? Els aplaudim? Potser és que ni tenen esma per sortir al balcó. Però hi són.

Les relacions socials de dominació segueixen sent les mateixes. El greuge de salut i l’estat d’alarma només ens alerten que la lluita de classes mai ha deixat d’existir, però sí que ho ha deixat de fer la consciència del “nosaltres”.

Si d’alguna cosa ha de servir mirar pel balcó tossudament dia rere dia, ha de ser per revitalitzar la idea que el salvavides no ens el llençarà ningú i que el dolor, si no es polititza, només es queda en dolor. La realitat no ofega a tothom per igual i el primer pas per subvertir-ho és pensar-nos com a comunitat: els problemes de les meves veïnes també són els meus problemes.

Quan tot acabi – diuen-, res haurà acabat -penso-. Caldrà recordar que tant el sofriment com l’alegria són cosa de tots i totes. Caldrà mobilitzar i reconstruir una identitat política i de classe inclusiva i interseccional. Caldrà anar dels balcons al carrer.

Perdre la vergonya no serà suficient.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here