Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
Seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes… que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
TENIM UN TRESOR de Gemma Tribó
Historiadora. Molins de Rei.
Els qui vivim al Baix Llobregat tenim un tresor i no en som conscients, i aquest tresor es diu Parc Agrari del Baix Llobregat. En aquests darrers anys, però, la globalització econòmica ens ha portat a poder comprar productes agraris d’arreu del món durant tot l’any, per exemple les cireres les podem comprar el mes de gener.
Les cireres es van estendre a inicis de segle XX pels vessants muntanyosos de la comarca , amb d’altres fruiters com els préssecs i les prunes, a les millors terres abandonades per la vinya a causa de la fil·loxera. Aquella fou una gran crisi agrària internacional , que va afectar primer, cap al 1880, al preu dels cereals que va davallar, perquè la internacionalització del mercat de cereals, provocada per la revolució dels transports -el grans vapors que creuaven l’oceà-, va emplenar Europa de blat americà i rus. Els primers anys d’aquesta crisi no va afectar gaire la comarca, on només al delta el conreu de cereals era important. Però, quan, al 1886, va arribar la fil·loxera des del Vallès, pel corredor de Castellbisbal, i al 1890 des del Barcelonès, per Sant Just, i es van morir tots els ceps, pels petits pagesos, parcers i rabassaires, va ser un cop molt dur. Es van quedar de sobte sense la vinya, els ingressos de la qual permetien sobreviure a la família i complementaven els jornals que els pagesos pobres feien a les grans finques de regadiu. Al costat de l’agricultura de regadiu, el Baix Llobregat, a finals del XIX, era una de les primeres comarques vitivinícoles, sobretot al nord, al potent nucli da rabassaires de Martorell, i els petits pagesos ho varen passar força malament, molts es quedaren sense vinya i se’n anaren a treballar a les fàbriques o emigraren.
Però la plantació de fruiters al secà -entre els quals el cirerer-, seguint el model de la riba esquerra de la part baixa del Llobregat, que a finals del XIX ja havia assajat amb èxit l’exportació de fruita a Europa, va ajudar a superar la crisi. Hauríem d’aprendre de l’empenta d’aquells pagesos que, organitzats en sindicats cooperatius locals a partir del 1906 i recolzats per la Cambra Agrària (1904), van superar amb èxit aquella pregona crisi. Ara, però, no es tracta de promoure onades exportadores. La superfície agrària s’ha reduït tant que les 2938 hectàrees del Parc Agrari poden satisfer només un percentatge molt petit de les necessitats alimentàries de la comarca, i no té sentit exportar quan el consum intern pot absorbir la producció.
El confinament del corona virus ens ha de servir per reflexionar sobre els nostre model de vida i de consum, i de la reflexió potser en farem algun aprenentatge. Tornant a l’exemple de les cireres, però que podríem fer extensiu a molts altres productes -com ara l’absurditat de comprar taronges de Sudàfrica als mercats europeus-, em sap greu pels xilens -la majoria de cireres del gener venen de Xile-, són molt bona gent, però no compraré mai més cireres el mes de gener. A més de ser molt cares, i és lògic doncs han vingut amb avió des de l’hemisferi sud -amb la corresponent contaminació de CO2 a l’atmosfera- , no són ni de lluny tant fresques i dolces com les que podem comprar el maig i el juny de Torrelles, del Papiol o de Sant Climent de Llobregat, que són acabades de collir i estan al punt de maduració.
En qüestió alimentària, el confinament ens ensenya que hem de protegir el tresor que tenim al costat nostre: l’agricultura de proximitat, l’agricultura de Km0, l’agricultura del Parc Agrari, per guanyar en sobirania alimentària, per menjar productes frescos i amb tots els nutrients, per protegir-nos del possible desabastiment davant de properes crisi com la que estem vivint – sortosament als països del Mediterrani encara tenim pagesos que ens alimenten-, i, en definitiva, per rebaixar el nivell híper consumista, en tots els àmbits de la vida: lleure i turisme, roba, alimentació,….
La nostra passivitat ha fet possible que la globalització, filla d’un capitalisme salvatge fruit de polítiques neoliberals que han portat a retallar els serveis públics, ens convertís en grans consumidors de productes d’arreu. No hem de tancar fronteres, a més l’economia està tant interconnectada que seria impossible, però hem de ser més responsables del que consumim i valorar el tresor de l’agricultura de proximitat. Gràcies pagesos del Baix Llobregat, gràcies pels vostres bons productes agraris que conreeu amb esforç, molt sovint els ciutadans no sabem apreciar la vostra feina. Proposo que si des dels anys cinquanta del segle XX la superfície agrària s’ha anat reduint dràsticament, sempre a favor d’una major urbanització i de la indústria, ara iniciem un període d’afavorir el creixement del terreny agrícola, ni que sigui per compensar una mica tantes dècades de maltractament que l’agricultura de la nostra comarca ha viscut. Entre tots hauríem d’exigir més protecció pel Parc Agrari i fer possible que les hectàrees agrícoles vagin creixent. Qui ens alimentarà en el futur? Pensem-hi.