Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.

Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.

I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.

El somni d’una Betevé metropolitana de Xavier Campreciós

Periodista. Sant Feliu de Llobregat. 

Camí de les tres setmanes de confinament i prop de dos anys de jubilat i torno a escriure per exposar unes reflexions sobre el cataclisme del coronavirus donant per fet que estic tan estorat com qualsevol –com tothom, vaja— davant les penalitats letals i col·lectives que porta la pandèmia. No em puc queixar, per sort, a nivell familiar en termes de salut. Ni de res: gaudeixo d’aquesta pel·lícula de por de ciència ficció en un pis amb terrassa amb la parella, abocada al teletreball, aprenc a disciplinar-me com a confinat amb el mestratge a distància dels dos fills i mantinc el contacte amb la mare, els germans i la resta de la família pel que sigui menester.

Això, el cuidar i el cuidar-se, és el primer, ja ho sabem. Però tres setmanes sumen moltes hores per rumiar, per informar-se i desinformar-se, per gaudir de xarxes mirant-les a distància o intoxicar-se implicant-te per tot el que ens porta el mal del covid-19. O sigui que sí, que indignar-te amb els esdeveniments i el que anem sabent de la mortífera pandèmia planetària és una opció. Perquè es una epidèmia anunciada (el exercit dels Estats Units havia donat confidencialment l’alerta el 2017; l’OMS i l’ ONU havien avisat públicament de l’amenaça fa mig any, a la tardor del 2019). Eren avisos genèrics. Ara ens infecta virulenta i ràpidament un virus desconegut. I si parlar d’imprevisió davant del desconegut covid-19 pot semblar imprudent, cal fer-ho en termes globals.

No se sap de cap govern, organisme internacional ni multinacional farmacèutica que hagi fet el que calia. Ans el contrari, molts han desmantellat la sanitat pública i s’han assegurat el benefici privat. El capitalisme salvatge de la globalització neoliberal tenia que continuar destrossant a tot tren la Terra i la seva diversitat; havia d’empobrir a la gran majoria i enriquir més al u per cent; havia d’augmentar el poder financer mundial que tot ho deshumanitza, inclosa l’economia, amb el cantarella de l’etern creixement, i havia d’aprofundir en la implantació del Germà Gran (Big Brother), aquest espionatge digital de cada un de nosaltres per grans empreses que controlen el negoci. Tot amb el vist-i-plau dels quin ens han governat.

L’equació del desastre

És molt gros. Ja ens ho han dit. Els polítics, entre els que alguns reputats jubilats albiren la necessitat d’un altre contracte social en un altre món possible, i fins i tot d’un govern mundial provisional per combatre el coronavirus. I ja ens ho han dit els savis civils. Val la pena llegir a Ángel Luis Lara (“Causalidad de la pandemia, cualidad de la catástrofe”.El principal peligro que enfrentamos es considerar al nuevo coronavirus como un fenómeno aislado, sin historia, sin contexto social, económico, cultural” https://www.eldiario.es/interferencias/Causalidad-pandemia-cualidad-catastrofe_6_1010758925.htmla Eldiario.es, que clama contra la desenfrenada urbanització i la producció agropecuaria intensiva planetàries . I paga la pena escoltar el vídeo de Fernando Valladares (La salud de la humanidad. 5 d’abril, Youtube) titulat “Coronavirus: un desafio a nuestro modelo social”,que documenta i conclou que l’equació del desastre és la suma de la desigualtat social més la destrucció ambiental, multiplicada per la globalització.

La humanitat està ara en una cruïlla sense precedents i davant un pandemònium d’abast desconegut, amb de mitja humanitat confinada, amb una creixent legió de masses d’empobrits i amb l’economia ensorrada i milions d’aturats. Temiem catàstrofes bèl·liques i nuclears –militars o empresarials–, però quan encara no fem prou –ni gens ni mica, vaja– per reduir la catàstrofe climàtica un nou virus ens recorda, en ple canvi del paradigma de civilització, que els humans no som capaços de controlar la Terra, així com que necessitem preservar-la amb totes les altres espècies. I aquí estem la majoria, acceptant cívicament un confinament massiu pel bé nostre i el de l’espècie.

La bronca nostrada

Tot i aquest mar de fons, i potser perquè en termes generals res de l’exposat –tret de pandèmia mateixa— ve de nou a tots els que lluiten per fer possible un món sostenible, el que més m’ha irritat aquest dies son dos coses. Una és universal, la dels dubtes i les decisions a cegues que prenen tots els governants. L’altre es més nostrada, fruit de la deriva dels governs d’Espanya i de Catalunya, als que la pandèmia ha agafat massa barallats. Supuren encara les ferides de la insensata tocata i fuga independentista i la indefensable repressió espanyola a la carta i la solució del plet sobiranista, propiciat per la ceguesa del poder del regne, que va per llarg. I això en un Estat on el joc de govern i oposició acostuma a ser un desideràtum de brotxa gruixuda i mala fe, més enllà de la sempre necessària crítica, discussió i debat, que la dreta filla de la dictadura franquista només sap i vol manar, exhibint un cainisme que sorprèn en altres llocs d’Europa.

El que és essencial, però, es que el Govern espanyol va fer una maldestre demostració d’unilateralitat en la declaració de l’estat d’alarma que implica el control de competències autonòmiques. Quan funcionarem a Espanya amb lleialtat federal o confederal, com Alemanya, Suïssa? I la Generalitat, responsable fins llavors d’una sanitat retallada, privatitzada i precaritzada, va respondre amb una diatriba furibunda via TV3 per defensar sempre una tesi contraria de la Moncloa, despotricant dia i nit de les seves decisions –emmascarant-les i descontextualitzant-les–, per deixar clar que a Sant Jaume és faria d’una altra manera. I de propina, es van distorsionant informacions d’ajuntaments de casa nostra –començat per el de Barcelona– que reivindicaven que s’activessin les beques menjador i que Govern encarés d’una vegada el drama vergonyant de les residències dels vells, que feia tard.

El clima de bronca política era tal que Miquel Roca (“Fem-ho bé!”, La Vanguardia)va demanar més prudència, modèstia i humilitat als qui gosen dir-li al rival que fent les coses d’una altra manera hi haurien menys morts quan tothom s’hi deixa la pell per salvar més vides. En fi…

És un pèssim negoci per la ciutadania que la primera televisió pública del país només li exposi bàsicament un discurs, en aquest cas el d’una Generalitat que ha estat capaç de convocar les seves rodes de premsa a la mateixa hora que les del Govern central per tapar-les. Això es diu desinformar. I és deplorable perquè tothom té -i més en una pandemia cataclísmica com aquesta- el dret a rebre una informació completa, veraç, plural, didàctica i contrastada, amb debats documentats amb els pros i contres de les diferents opcions i dilemes. Sàpiga que no tinc cap televisió de l’altra banda de l’Ebre com a referència. No em semblen millors. I a banda dels kits de supervivència del 3/24i el 24 hores,no soc capaç d’informar-me a través de cap televisió espanyola.

Portugal i correlació de forces

Li diré també que en general em van complaure les primeres decisions antipandèmia del Govern central sobre tot perquè en la darrera crisi és van regalar 65.000 milions a la banca i ara es mobilitzen 200.000 milions perquè no paguin els de sempre, les clases populars on els els treballadors invisibles i imprescindibles per aguantar el sistema son legió.

Però la correlació de forces és la que és en tota coalició: Puigdemont-Junqueras, Torra-Aragonés, Colau-Collboni, Sánchez-Iglesias… I sabent que estem en mans del que Europa diguin la banca alemana i el paraís fiscal holandés mentre a Washington i la City imprimeixen bitllets, i sabent que amb les mesures preses a Madrid no n’hi haurà prou tinc greuges i dubtes. El llenguatge i els uniformes militars en una crisi sanitària em destrempen. Aplaudeixo la paralització dels desnonaments però em dol que en surti més malparat el llogater que l’amo. No veig clar el joc de mans dels avals, crèdits i impostos per pimes i autònoms. I temo que l’Ibex i la banca –que sempre suca– no sols no s’hi deixin gaires de les seves plomes privilegiades en la crisi sinó que en guanyin, perquè no som Portugal i perquè fins avui la doctrina del shock ha funcionat sempre al regne d’Espanya. I això, penso, només és podrà resoldre amb una renda garantida, ni que sigui temporal, el que en diuen impost mínim vital.

En qualsevol cas, i tornant enrere, el retard en la presa de decisions per afrontar el coronavirus – tot i que a Espanya és va trigar menys que a altres països– és imputable als dos governs. Si ho dubta, busqui-ho a les xarxes. I no oblidi la màxima de que qualsevol mesura que es pren abans d’una pandèmia sembla exagerada (recordi la yenka amb el Mobile World Congress) i que qualsevol mesura que es pren després sembla insuficient.

La cirereta

Déu n’hi do, oi?[I mentre aquest text era a imprenta, l’ambient s’ha enrarit i degradat amb les batalletes de l’economista i l’epidemiòleg de capçalera, de la polèmica per la tornada parcial a la feina a instàncies de la patronal i de la incendiària carallotada del 1714 i del 1939.]  Doncs quedala cirereta. També lamento aquets dies que no tinguem un mitjà de comunicació públic del Baix Llobregat. O de l’àrea metropolitana. Les dues estan informativament a fosques. I no té gaire sentit. Tret d’elBaix.cat i algun altra mitjà no hi ha manera de saber què passa als municipis veïns. Si t’assabentes de res és tard i malament. Ens hi hem habituat. Però és una mancança. I no podem comptar per resoldre-la amb la premsa capitalina ni tampoc amb la televisió nacional de Catalunya. Ells estan i estaran per altres guerres.

El Baix, la metròpoli o la regió central (ep, cinc milions de persones) necessiten com mai una Betevé a ple ritme que serveixi informació veraç, plural i democràtica, de qualitat, que empoderi a la ciutadania, que faci periodisme i que defugi la baralla política. Una televisió sense dependència directa de cap govern, que respongui a una empresa autònoma regida per concurs públic i consens de partits i ajuntaments, amb els seus contrapesos de gestió i control.

Els Comuns del Baix ho porten al programa. Sé i pressuposo que altres partits, forces i entitats hi hauran donat dos voltes al assumpte en algun moment. Però tampoc cal esperar que les galàxies de l’Univers s’arrenglerin en fila per estendre –en la fórmula que calgui– Betevé al àrea. Si sabem que anem cap a una governança metropolitana, el primer que cal és donar-li identitat, sentit i pertinença. El Baix, si més no, necessita per higiene democràtica i cívica una televisió pública com cal. Si atrapem el somni, la ciutadania -penso- ho agraïrà. Però ves a saber si això no deixa de ser com el desitg infantil d’atrapar la Lluna en el cap d’un jubilat. Una idea que ha anat agafant pes des de que el 1974 vaig començar a tastar l’ofici com a corresponsal de Sant, Just, Esplugues, Cornellà, Sant Joan, Molins i Sant Feliu –mà a mà amb en Joan Salvat—per casi tots els diaris de Barcelona de l’època.

 

 

 

 

 

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here