Com veuen el món els i les adolescents? I el periodisme? Un grup de nois i noies de 3r d’ESO de l’Escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat es converteixen en periodistes per un dia i entrevisten a persones de la comarca i del seu entorn que ells i elles han escollit.
Els gèneres periodístics son una part del temari de l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO. A l’Escola Mestral els han treballat de manera pràctica, així que després d’entendre com es realitzen les entrevistes i quines son les seves característiques principals, s’han endinsat al món del periodisme i han buscat la manera de contactar amb aquelles persones que ells i elles volien entrevistar. Alguns ho han fet per Instagram, d’altres per Zoom, d’altres per telèfon i d’altres presencialment amb totes les mesures de seguretat necessàries degut a la situació de pandèmia en la que ens trobem.
Un cop per setmana, Elbaix.cat publicarà aquestes entrevistes en les que, amb preguntes a vegades poc freqüents o properes als interessos dels seus quinze anys, els i les joves baixllobregatins es posen a la pell dels periodistes amb resultats excel·lents i esperançadors.
Eiden Trujillo: “És una cosa que hem de canviar socialment”
per Naia Rigual
Eiden Trujillo, un jove transsexual santfeliuenc de 16 anys, estudiant de batxillerat científic (amb biologia) que s’enfronta a una difícil societat jutjadora. Aquest adolescent ens explica el que comporta formar part d’un col·lectiu que no acaba de ser acceptat pel nostre entorn.
Sens dubte, el suport dels familiars i dels del teu voltant són essencials per tenir el suficient valor i forces per explicar el que sents sense sentir-te jutjat. Vivint en aquesta societat, va ser difícil per tu expressar qui realment ets?
Sí, va ser complicat però perquè jo pensava que seria un drama, bàsicament. Amb la meva família mai s’havia parlat de la gent trans ni del món LGTB, bé, sí perquè ja vaig sortir de l’armari abans com a noia “bi” fins que em vaig adonar que no era això. En aquest sentit, sí que va ser alguna cosa tremolosa però després ja es van acostumar. Clar, que de sobte els hi digués que no, que no era allò que el que em passava era que era un noi, va xocar. Els amics de “puta mare” menys la meva millor amiga en aquell moment, va ser bastant horrible això; ja s’estava anant a la merda la relació d’amistat que teníem i això va fer que ella pensés “¿vale, y ahora qué tengo que hacer yo?”. Vaig perdre aquesta amistat, però per exemple, el meu millor amic i jo seguim sent millors amics i, de fet, he tingut noves amistats gràcies a això, o sigui que també està molt bé.
Un dels majors factors que intervenen i impacten en la nostra forma de pensar i veure les coses, és l’ensenyament a les escoles. Creus que d’alguna manera es podria millorar en l’àmbit escolar a l’hora d’ensenyar tot allò relacionat amb la transsexualitat i temes que hi tenen a veure? Com i per què?
Òbviament. Sí, cent per cert. Tant de bo a mi m’haguessin explicat que això existia abans, o sigui, que es podia ser trans. Perquè jo no en tenia ni idea fins que em vaig posar a Internet quan era ja més gran. Jo, si hagués sabut que hi havia diversitat des de petit, doncs potser m’hagués adonat abans, no m’hauria desenvolupat físicament, les amistats que vaig perdre no les hagués perdut perquè ja s’haurien conscienciat de que això és possible i que no passa res i, probablement, ni estaria fent aquesta entrevista.
Una manera de començar amb el trànsit de manera física és a través de l’hormonament. Quina està sent la teva experiència en aquest aspecte?
Doncs molt guay la veritat. O sigui, hi ha algunes coses negatives que són per exemple, que reacciono més violentament del que jo reaccionava abans. Però també és perquè, com que hi ha més canvis, sobre tot al principi, que és molt de cop i volta, és com quan et ve la regla que el canvi hormonal de la hòstia, doncs això és el mateix. Però està sent súper guay; la veu i tot, no ho sé, és una cosa de la que tenia moltes ganes. La veritat és que també ajuda molt mentalment, perquè potser abans jo pensava que no tenia “passing”.
El passing és que passes com a persona “cis” i, doncs, no et pregunten res de si «Ets noi o noia? ». Que aquesta pregunta…uff, molesta molt. Potser en aquell moment ja tenia passing perquè, de fet, molta gent no m’ho deia, abans d’hormonar-me, però jo mentalment no ho pensava. Llavors, al començar a hormonar-me i ja portar uns quants mesos, això ja ni se’t passa pel cap perquè ja saps perfectament que sí que passes. El problema ve quan vas a la platja i, clar, si no estàs operat és una “putada”, però bé, jo tinc la sort de que sí.
Per molta gent, el trànsit, tenint en compte les operacions, és un factor més. Però mirar-se diàriament al mirall, deu tenir un efecte bastant gran més enllà del que tenim per sobreentès. És realment així? Com consideres que ho estàs vivint?
Sí, això, suposo, és el que venia a dir ara també, que operar-se del pit per mi ha sigut alleujador. Perquè és això, mirar-se al mirall i pensar “joder, és que sembles una noia”. “Bueno”, queda malament perquè els nois també tenen pits. Que la gent et pugui tractar com a noia perquè se’t vegi el pit i tu no en siguis una, és una merda i que diàriament t’ho recordi el mirall i mirar-te és una merda i anímicament baixa molt. Encara que, quan ja vaig fixar la data que va ser sis mesos abans pensava «Bueno va, no passa res, queda poc.» O sigui, no se’m feia etern, i al pensar que hi hauria un final va estar bé.
Com diries que va ser el tracte de metges i infermeres que vas rebre durant el teu procés?
Doncs mira, això comença bastant abans, al principi de tot. Això comença al setembre de 2019, però jo vaig sortir de l’armari a l’agost, i al setembre vaig anar a un psicòleg especialitzat en gent trans. Em van portar allà perquè els meus pares no ho veien clar, no veien que el que jo digués fos cert, però “bueno” al final ho van captar. També és normal, jo també hagués pensat «joder, igual s’ho està imaginant sol» però no. Això, una persona no s’ho pot imaginar. Si és “cis” no ho arriba a pensar mai.
Llavors, vaig seguir anant a aquest psicòleg fins al novembre o així. Després vaig anar a l’Hospital Sant Joan de Déu perquè jo volia començar amb les hormones, i allà hi ha una zona especialitzada per famílies i per menors trans i una altra, que es diu trànsit, que és on va gent major d’edat o menors però ho fan menys personal. En canvi, allà, ho miren més, hi ha un tractament més seguit, també hi ha un psicòleg , si vols, també està directament l’endocrí i també et donen ajuda pel canvi de nom, etc. Aquí em van tractar súper bé, van parlar amb els meus pares, després amb mi i després els tres junts.
En mig de la pandèmia vaig començar amb les hormones, que havia de començar abans però pel coronavirus no vaig poder. Després, abans de l’estiu vaig començar a mirar llocs per operar-me de mastectomia, i com que tothom a Barcelona s’opera amb el mateix, doncs vaig dir «yo también voy a este, perquè tothom va aquí». Va ser per privada, això també s’ha de dir. Vaig anar al Dr. Moscatiello, que és molt famós aquí d’operacions de noi trans i en general, d’estètica, i com que també anaven els meus amics i tal, també vaig anar jo. El doctor súper “majo”.
També vull dir una cosa, quan vaig començar amb les hormones vaig haver d’anar al ginecòleg, no me’n recordo per què, però vaig haver d’anar al ginecòleg. Allà va ser bastant horrible perquè em tractava en femení i jo ja havia sortit de l’armari, ja era un noi socialment. Em tractava en femení i ho sabia la doctora. Va ser una cosa que em va molestar molt, de fet no he tornat a anar al ginecòleg i he d’anar-hi. Quan torni espero que no torni a passar. És que clar, associar anar al ginecòleg amb ser dona, doncs tampoc. És una cosa que hem de canviar socialment.
T’has trobat algun cop en una situació incòmode a l’hora de relacionar-te socialment amb altra gent pel fet de sentir-te rebutjat? Si és el cas, com ho vas saber portar?
A veure, aquí hi ha bastants moments en els que potser jo em penso que, “bueno”, et fas les teves rallades. Et penses que, per exemple, en un grup de nois cis, el meu cap se’n va directament a «no ets com ells» i a «no arribaràs mai a encaixar en això», i això és una merda perquè a mi m’agrada estar amb els nois també. Sempre em moc amb noies però amb nois m’agrada també estar. Però és com que no arribo a encaixar i/o penso que no arribaré a encaixar.
Això és un moment incòmode en general. Però sentir-me rebutjat, “en plan que passi”, que em rebutgin per això, mai. Així que bé. Sí que és veritat que a l’escola, a l’anterior, vaig sortir de l’armari i allà portava tota la meva vida, i sí que hi ha un noi que feia “bromes” i comentaris, que no tenien gràcia, sobre aquest tema i això sí que em va molestar. El que vaig fer per afrontar-ho va ser dir-li a la cara que m’ho digués a mi, que no ho digués en general, i que callés. Vaig ser yna mica agressiu, però és el que havia de fer. No va tornar a dir res més així, o almenys que jo sàpiga.
En aquesta societat, encara hi ha gent que no assimila o que no accepta que hi hagi gent trans. Algun cop t’has trobat en alguna situació en la qual hi hagués, ni que fos, microtransfòbia?
Bueno, sí, hi ha molta. Per exemple, durant els 8 de març, dins del feminisme, que no és feminisme; hi ha persones que se’n diuen TERFs “trans-exclusionary radical feminist”, que diuen que les dones trans no haurien d’estar incloses en el feminisme i que els homes trans s’han passat al costat “contrari”. Que es senten molt oprimits com a dones i diuen «bueno, yo me uno a ellos». Una tonteria molt gran però ,sí, ho diuen i hi ha gent que pensa així. I per exemple, veure cartells del 8M de conys i úters, que són el que simbolitzen el feminisme doncs, no, hi ha polles també en el feminisme.
Coses així s’han d’anar millorant però tampoc me les prenc “a pecho”, perquè si estigués així per cada cosa estaria fet merda.
Vist des del punt de vista d’altra gent, és difícil imaginar-se com es sent una persona que no es sent identificat/da amb el seu sexe biològic. Com descriuries la sensació que et va fer veure que havies nascut en el cos d’un sexe erroni?
Va ser un procés llarg, clar no és un dia que dic “¡mira, coño!”. No, no, va ser llarg. De fet, és que no hi ha un moment exacte en què em vaig adonar, però sí va ser un procés. O sigui no trobava el meu lloc. I, de fet, ara, amics que jo tenia quan era molt petit, “en plan” a P5 i a 1r de primària, ara em diuen que jo de petit deia que volia ser noi. Jo no me’n recordo d’això, però és molt possible perquè jo sempre estava jugant amb ells a futbol i jugant als cromos i a aquestes coses. Això tampoc té res a veure però sí, el no relacionar-me amb noies, o sigui jo no em veia amb elles, em veia amb ells i sent com ells. Vaig anar creixent i em van anar com separant més, no ells directament però tot es començava a separar, les coses de nen i les coses de nenes perquè, clar, començaven a aprendre les coses que hi havia a la societat i jo me’n vaig anar amb les nenes. Total, que jo vaig assumir-ho perquè tampoc me n’adonava, llavors vaig dir «bueno bueno okay». Vaig anar amb nenes fent el mateix que feia amb els nens, realment; perquè, per exemple, això típic de que al pati fas balls amb les nenes quan ets més petit, doncs jo també m’hi posava però em posava a fer tonteries, jo no em posava fer els balls bé. Perquè 1; no se’m dona bé i, 2; doncs que no m’agradava. Després em vaig apuntar a futbol femení, allà sí que era la hòstia, “bueno” encara ho és, encara jugo a futbol femení.
Llavors, vaig dir «pues soc “bollera”», perquè també m’agraden les noies. Vaig estar vivint així uns anys, des de primer a tercer d’ESO vivint com a noia “bollera” o bi. Fa dos anys vaig començar a pensar més sobre mi mateix, sobre el que era jo i on encaixava, i buscant per internet, aquests vídeos de YouTube que et trobes dels curtmetratges, doncs es veuen “curtmetratges” LGTBs i dins dels LGTBs on estan els trans, veia a la gent com penjava els seus vídeos de l’operació, de com havia anat. Veia aquests vídeos i deia «cony! és que “yo soy esto”». Vaig començar a pensar però per por em vaig quedar només en el pensament perquè vaig dir, és que això és molt complicat i “joder”, què dirà la meva mare?, si li acabo de dir fa dos anys que soc bi i no, ara no toca. I jo pensava «estàs canviant d’opinió», i realment no estava canviant d’opinió perquè és que no té res a veure l’orientació sexual amb el gènere. Jo tenia un conflicte intern que no li vaig dir a ningú. No li vaig dir a ningú fins l’estiu. Des de que va començar la ESO fins l’estiu, vaig estar un any donant-li voltes i, a l’estiu ja li vaig dir al meu millor amic i vaig començar a provar amb ell el com seria el que em tractés com a noi. A l’agost ja havia parlat amb alguns amics més propers i tot perfecte. A sobre és que estava a Calafell, que és on jo estiuejo, i allà és on els hi vaig dir als meus pares, que va ser bastant horrible en aquell moment, però “bueno”, era una de les possibilitats del que podia passar. Vam anar de viatge perquè ja estava planificat perquè si no hagués estat planificat, no haguéssim anat de viatge, la veritat.
Després va començar l’escola, al Bon Salvador, l’últim any que em quedava, i ja ho sabia jo d’abans que comencés l’escola, que seria l’últim any que em quedaria allà. Perquè al fer aquest canvi, portant allà tota la meva vida, no em podia quedar allà més temps, i ja ho vaig veure a quart d’ESO, que el confinament em va salvar bastant, la veritat, perquè, clar, al veure al ZOOM el nom “Eiden Trujillo”, no et pots equivocar; però el temps que vam estar a classe sí que s’equivocaven i mira que jo ho vaig dir.
Com descriuria la sensació? En poques paraules, innovadora, perquè jo no tenia ni idea. Bé, no sé si aquesta és la paraula. Que jo no tenia ni idea, “vamos”, va ser com un nou descobriment, va ser alguna cosa nova per mi. Desconcertant, també, perquè no m’ho esperava. Són pensaments que et venen al cap i que clar, jo no m’esperava però sí m’esperava, perquè porto tota la meva vida per aquest camí, però no m’ho esperava. I, de fet, quan parlo amb els meus amics trans i tal, tinc un molt bon amic meu, que es diu Victor, que es va operar a la vegada que jo, ell, em deia «yo des de los 3 años», jo doncs no, jo no. Ell deia: jo li deia al psicòleg als 5 anys «que yo soy un chico», i jo no, jo estava vivint súper bé, jo no era conscient de què es podia. Suposo que això també va marcar el canvi.
El futbol, el futbol va ser un alliberament per a mi perquè era un lloc on podia ser com em donés la gana, sí que estava al femení i és una cosa que et marcava entre les noies però em veig molt més lliure en aquest àmbit que si fes ball, encara que fos, jo que sé, hip hop, crec que no seria el mateix ambient. Al futbol, sempre m’he pogut expressar com a noia però dintre del camp és com que tot s’oblida, és molt guay.
Moltes vegades m’han preguntat que si em canviaré al futbol masculí, i la resposta és no perquè, no ho sé, em sembla molt agressiu i jo, tan agressiu no soc, soc agressiu però no molt, en el futbol. També se’m faria molt incòmode en l’esport amb ells. De fet, a educació física vaig amb les noies, a part de que em cauen millor, estic molt més còmode. Al principi de curs, com que soc nou, deia «”bueno” vaig amb ells al vestuari». Va ser horrible, em vaig canviar dos cops. Em canviava ràpid i sortia. Al final, els hi vaig preguntar a elles en un pati: “Oye”, us importaria si vaig amb vosaltres al vestuari? I em van dir: Que va tio, tu vine amb nosaltres que no passa res, qualsevol cosa tu vens i des de llavors vaig amb elles.
A l’altra escola també anava amb elles, tot i que ja hagués sortit de l’armari i tal. Perquè és molt més còmode. I ara, aquest any, em vull desapuntar de futbol, ja en general, en gran part per aquest tema, o sigui, si fos cis probablement seguiria jugant. Però al DNI, si tens canviat el sexe ja no pots jugar al que jugaves abans i jo encara no el tinc canviat -tinc el nom canviat però això no- o sigui, al meu DNI consta que soc dona. Però és que clar, jo deia: és que sinó jo no puc jugar amb les noies i jo vull jugar amb elles, almenys un últim any.
Ho deixaria perquè em vull canviar el DNI i ja no sento que encaixi en el femení i arriba un moment que estic amb el meu equip -i val, que jo soc molt baixet però la majoria són més altes que jo, això és veritat, però sí que jo tinc més força que elles per la testosterona. Tampoc és que jugui en categories molt altes però és com dopatge, perquè m’estic posant coses que em fan ser més fort que les noies, llavors, és una mica injust jugar amb elles i, també, que em sento una mica incòmode estant allà. Per exemple, quan entre els equips diuen: “yo voy con esta”, és molt normal, i hi ha noies amb cabell curt, doncs, potser es pensen que soc una noia amb cabell curt perquè estic jugant al femení, i em diuen amb femení que és el més normal, a mi també em passaria. Clar, jo estic al camp i em rallo, aquest moment doncs ja com que canvia el xip i ja no estic centrat en el futbol i, doncs, deixaré el futbol.
És una cosa que em fa mal, deixar-ho però tampoc puc fer una altra cosa.