El mes de novembre, pel moviment feminista, acostuma a girar en la lluita per l’erradicació de les violències envers les dones, pivotant al voltant del dia 25N com a Dia internacional. Tot i que les violències hi són al llarg de tot l’any, cal aturar-se per recordar que aquests tipus de violències són el resultat d’un sistema social que encara funciona considerant les dones des de l’alteritat, com les altres.

Aquest sistema subordina les dones, les violenta posicionant-les a la cua de tot, restringint el seu accés als drets, explotant els seus temps, les seves vides, el seus cossos. Així, que una dona sigui assassinada per la seva parella o exparella no és una qüestió ni anecdòtica ni puntual (aquest any en portem 76 i des de 2010 -segons Geofeminicidio.net- els feminicidis a Espanya es quantifiquen en 1.335), ni és una qüestió sobre la qual passar de puntetes.

Aquestes dades no deixen de ser la punta d’un iceberg que se sustenta en les petites violències que totes les dones patim cada dia. Adonar-se’n, ser-ne conscients és el primer pas.  La llei catalana de violències envers les dones especifica gran part d’aquestes violències. Violències que se sustenten en la dificultat per trobar feines de qualitat i degudament reconegudes i remunerades,  ja que aquesta qüestió dificulta la independència econòmica per poder sortir d’altres formes més virulentes de violència. Incideix en la manera que les dones víctimes de violència gestionen les seves vides per tal d’assumir els treballs de cura de la resta de la família, perquè, tot i que sembla que bona part de la societat té clar que la responsabilitat de la cura és de totes i de tots, les darreres investigacions demostren que no avancem gairebé gens en aquest sentit. Fins i tot reflecteixen que amb la pandèmia i el retorn de diverses tasques a les famílies, juntament amb les retallades socials que patim des de fa temps, les dones són les més perjudicades al recaure en elles la major part d’aquests treballs de cura no remunerats.

Així la seva salut es veu minvada, la seva autopercepció es deteriora, els seus cossos són menyspreats, violentats i utilitzats,… Cada vegada que una dona sent por pel carrer al tornar sola a casa, cada vegada que ha sentit un “calladeta estás més guapa”, o quan han parlat per sobre seu a una reunió, cada vegada que els han escridassat “xicotot” per portar els cabells curts,… cada vegada que s’han produït aquestes situacions, aquestes dones han patit violència envers les dones, perquè l’han  patit  pel fet de ser dones.

Per aquestes raons i per moltes altres encara cal continuar lluitant als carrers, a les associacions, a les xarxes de dones, a les cooperatives, amb les polítiques que incorporin una perspectiva de gènere que tingui en compte la seva mirada, les seves necessitats.

Per aquestes raons i per moltes altres encara cal reflexionar i dedicar un dia per recordar que cal erradicar les violències envers les dones, per totes aquelles que no han sobreviscut, per totes aquelles que les pateixen i per totes les que, gràcies a aquesta lluita, podran gaudir d’un futur on estiguin del tot erradicades. No deixem que ens diguin que tot està aconseguit o que és impossible aconseguir un món amb igualtat de gènere.

Les polítiques feministes lluiten per transformar aquesta realitat, amb  lleis com la del “només sí es sí”, i també amb aquelles que dediquen pressupostos a què totes les nenes i els nens puguin gaudir d’un escola bressol pública o d’activitats extraescolars accessibles, o perquè hi hagi prou places per a les persones grans a les residències públiques a preus raonables. La violència envers la dones se sustenta en milers de petites violències que no consideren el temps i la vida de les dones amb tots els drets derivats de la ciutadania plena. És a dir, on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i estimar segons els seus desitjos. Les polítiques feministes han de transversalitzar totes les polítiques, perquè la violència està arrelada a totes les parts del sistema. No es tracta, doncs, de polítiques per a dones, ni per a víctimes. Es tracta de polítiques per a què totes tinguin accés als drets de plena ciutadania. Polítiques per a què totes puguin gaudir d’una vida digna.

 

Vicky Martín Herreros. Responsable de feminismes de Baix Llobregat En Comú i coordinadora d’En Comú Movem Cornellà

Fotografia de l’acte del 25N a Sant Joan Despí (26/11): En Comú Podem

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here