Tinc la sensació que el president Aragonès s’ha ficat en un bon embolic amb el seu encàrrec a un grup d’acadèmics d’un informe sobre les fórmules per realitzar un referèndum en el marc de la seva proposta d’un Acord de Claredat. La dificultat de cercar el consens dins un consell acadèmic plural pot estar en la base del retard sobre el calendari previst per elaborar l’informe que, d’altra banda, no diu res que no fos conegut.
És evident, fins i tot per als que voldríem que Catalunya pogués algun dia exercir el seu dret a l’autodeterminació, que aquesta possibilitat no encaixa dins la Constitució vigent. La qual cosa no significa que no es pugui preguntar a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur més enllà de la celebració d’eleccions periòdiques.
De les cinc modalitats de referèndum proposades en l’Informe, tres impliquen que la votació es faci també a nivell de tot l’Estat espanyol. Es tracta d’una possibilitat suggerida ja fa temps per dirigents del PSOE i d’Izquierda Unida i també per juristes gens sospitosos d’espanyolisme, però sembla poc probable que el Govern de la Generalitat i els partits independentistes puguin acceptar-la. En queden, doncs, dues: un referèndum consultiu d’inici i un referèndum de ratificació.
El referèndum d’inici
Pel que fa a l’anomenat “referèndum d’inici en el territori subestatal”, el prestigiós jurista Francisco Rubio Llorente, que va ser magistrat del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, va proposar l’any 2012 que, davant el desig d’independència d’una part del poble català, calia “verificar la solidesa i el contingut d’aquestes aspiracions i per això no hi ha altre camí que el referèndum”. D’altres juristes com l’actual president del Consell de Garanties Estatutàries, Joan Vintró, o el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, també veien factible aquesta sortida. Però sempre tenint clar que es tractaria d’un referèndum consultiu que no tindria efectes jurídics immediats. L’objectiu seria conèixer la voluntat del poble català de forma prèvia a la possibilitat d’emprendre reformes legals de fons. També el Pacte Nacional pel Referèndum incloïa en el seu Manifest de 2017, just abans que CIU, ERC i CUP decidissin enterrar-lo, la necessitat de negociar amb el Govern de l’Estat la celebració d’un referèndum pactat i reconegut per la comunitat internacional i que fos políticament vinculant i efectiu, obviant qualsevol referència a l’efectivitat jurídica. Es tractaria, doncs, tal com diu l’Informe dels acadèmics, de preguntar a la ciutadania de Catalunya “sobre la conveniència que el Parlament de Catalunya iniciés un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència i/o una nova acomodació en el sí de l’Estat”. Si el resultat fos favorable a la independència, caldria negociar amb l’Estat els complicats canvis legals que poguessin conduir a un autèntic referèndum d’autodeterminació: per això els experts el qualifiquen “d’inici”. El president Aragonès ha fet una certa trampa quan en la seva roda de premsa ha afirmat que l’informe que havia encarregat confirma que “és possible, viable i legal” celebrar un referèndum sobre la independència a Catalunya: sí, però només de forma inicial i consultiva. Aragonés ha obviat quin seria “el camí que hauria de portar a la implementació del resultat”, és a dir, la reforma de la Constitució. No és el mateix un referèndum sobre la independència que un referèndum d’independència: la diferència és subtil però suficient per a que ningú no intenti fer passar bou per bèstia grossa.
El referèndum de ratificació
La segona opció de referèndum exclusivament celebrat a Catalunya és el que anomenen “de ratificació al territori subestatal”. Consistiria en “consultar a la ciutadania de Catalunya sobre un acord polític prèviament assolit sobre la independència o una nova acomodació en el sí de l’Estat i que, per exemple, es podria fer en el marc d’una reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. És la proposta que va formular Yolanda Díaz, líder de Sumar, i que va merèixer dures desqualificacions per part d’un sector de l’independentisme: la possibilitat de sotmetre a votació l’acord al que s’arribi en les negociacions entre l’Estat i la Generalitat. Díaz explicava que la motivació d’aquesta opció es basava en el fet que Catalunya està en l’actualitat regida per un Estatut diferent del que va votar la ciutadania, ja que va ser modificat pel Tribunal Constitucional l’any 2010. Tal com apunten els acadèmics, la votació podria realitzar-se en el marc d’una reforma de l’Estatut per recuperar les parts retallades o, també, per assolir un increment més substancial de l’autogovern. Tot i que cal afegir que potser seria més pràctic el mètode de pactar diverses Lleis Orgàniques, començant per una de Reconeixement Nacional de Catalunya, continuant per altres que segons la sentència del Tribunal Constitucional eren imprescindibles per poder donar validesa a l’Estatut de 2006. L’acord que contemplés tots aquests punts s’hauria de sotemetre a la consideració del poble català. Així doncs, de forma no prevista, els acadèmics nomenats per la Generalitat avalen una de les propostes estrella de Yolanda Díaz, la que sembla que, no sense enormes dificultats, podria esdevenir la més viable, si els socialistes s’atreveixen a abandonar la cantarella que els referèndums només serveixen per dividir.
L’Informe sobre l’Acord de Claredat no aporta grans novetats però té una virtut: situa amb tota la cruesa les possibilitats legals limitades de celebració d’un referèndum. Poc es podia imaginar el president Aragonés que quan es fes públic l’informe s’estaria negociant una mesura tan radicalment important com l’amnistia. I que ERC, per tal de no regalar a ningú l’èxit d’una negociació d’investidura que no controla, ja consideraria l’amnistia dins el sac, tot i que aquest no estigui encara ben lligat, i estaria plantejant un referèndum d’autodeterminació per no semblar menys que Junts. Des d’aquest punt de vista, l’informe complica el discurs d’ERC, però ajuda a posar les coses a lloc. Encara que sigui tornant a la casella de sortida d’abans del 27 d’octubre de 2017.
Jaume Bosch. Ponent de l’Estatut de 2006.
Fotografia: gencat