Cada setmana la ressenya d’una pel.lícula a elBaix.cat
Víctor Erice, l’aclamat director de “El espíritu de la colmena” i “El sur”, va presentar trenta anys després la seva darrera pel·lícula, “Cerrar los ojos”. La història neix d’una recerca, la que fa un cineasta –alter ego d’Erice– intentant retrobar l’actor/amic que va desaparèixer deixant inconclusa la pel·lícula que tots dos rodaven.
“Sense temor ni esperança”, aquesta és la clau per afrontar la vellesa, segons el personatge de Max Roca (Mario Pardo) al film d’Erice, i és com el director tria tractar el pas del temps en un film ambiciós i melancòlic que parla de tot allò que deixem enrere, o perdem, al llarg de la vida.
Julio Arenas (José Coronado) és un conegut actor que ha d’afrontar que es fa gran, una d’aquestes persones d’ànima atormentada i vida maleïda, però personalitat hipnòtica; que desapareix sense deixar rastre just en el moment en què estava gravant l’última pel·lícula del seu millor amic, Miguel Garay (Manolo Solo).
“La mirada del adiós”, que és com s’hauria d’haver titulat el (meta)film, queda condemnat a restar sempre inacabat, però trenta anys després -casualitat?-, un programa de televisió a l’estil “Quien sabe donde”, recupera la història i contacta amb Garay per intentar resoldre el misteri de la desaparició del seu amic.
La pel·lícula s’omple d’enyorança i nostàlgia per un cinema que ja no existeix, que ha perdut la seva màgia, recordant la deliciosa “Cinema Paradiso” de Tornatore; però també reflexiona sobre l’efecte curatiu, o si més no balsàmic, que el cinema pot exercir sobre tots i totes nosaltres, apropant-se en aquest aspecte a una altra de les grans cintes del darrer any, que aviat ressenyarem com mereix, “La contadora de películas” de Lone Scherfig.
Però “Cerrar los ojos”, no només apel·la als amants del cinema, sinó a tothom que hagi enfrontat la pèrdua o la desaparició d’éssers estimats o que hagi reflexionat sobre el seu passat. La pel·lícula explora els vincles profunds entre la identitat, la memòria i l’art.
Amb un grup d’actors i actrius de primer nivell com Ana Torrent, Josep María Pou, María León, Helena Miquel o Soledad Villamil; a més dels ja citats entre els que destaca el Goya que es va endur Coronado; l’estil cinematogràfic d’Erice combina elements del cinema clàssic i l’avantguardista, una barreja que exprem el millor de l’elenc i enfronta l’espectador als grans dilemes de l’ésser humà: la mort, la desaparició d’éssers estimats i el pas del temps.
Erice aconsegueix transmetre un missatge poderós sobre la fragilitat de la vida i la transcendència de la creació artística, que segur que deixarà empremta a qui li doni la oportunitat, a un film al que potser les altes expectatives li han jugat en contra, doncs no cal que sigui una obra mestra per ser una pel·lícula preciosa.