El Guti i Raimon Obiols
L’any 1987 Catalunya i l’Estat espanyol van celebrar per primera vegada eleccions per escollir representants al Parlament Europeu. Des de llavors, molts eurodiputats i eurodiputades han representat el nostre país. Tota una generació ens vam formar en l’europeisme amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, que havia estat secretari general del PSUC, i que en nom d’ICV fou eurodiputat entre 1987 i 1999 i vicepresident del Parlament europeu, o amb en Raimon Obiols, ex primer secretari del PSC, eurodiputat entre el 1999 i el 2014, que també va ser vicepresident de l’eurocambra. El Guti continua essent, després de mort, una institució a Brussel·les, tal com es va poder comprovar en l’homenatge que se li va retre a la seu del Parlament europeu, ara fa dos anys, organitzat pel llavors eurodiputat Ernest Urtasun, en motiu de la presentació de la biografia escrita per Txema Castiella ( “El Guti. L’optimisme de la voluntat”, Edicions 62, 2020). Com no podia ser d’una altra manera, en Raimon Obiols va ser-hi present.
Ara, el 9 de juny, tornem a estar cridats a les urnes en unes eleccions que presenten clars motius per a la preocupació. L’extrema dreta, ben present ja a Catalunya, intenta guanyar força per desvirtuar la idea d’Europa i imposar limitacions en els nostres drets individuals i col·lectius, socials i polítics.
Un sistema electoral diferent
En cap ocasió com en aquesta les paperetes simbolitzen tantes coses. A Espanya, els eurodiputats i eurodiputades s’elegeixen en una única circumscripció; aquest fet, les converteix en les més proporcionals de totes les conteses electorals ja que en la resta d’eleccions la circumscripció provincial distorsiona els resultats. I a més, a diferència de l’establert per a les convocatòries generals, autonòmiques i locals, no existeix un percentatge mínim exigit per assolir representació, tot i que aquesta circumstància es produeix per última vegada atès que el Parlament europeu ha aprovat que en les properes eleccions cada Estat haurà de fixar un mínim entre el 2 % i el 5%. El sistema actual amaga, però, la plurinacionalitat de l’Estat i fins i tot l’existència de Comunitats Autònomes. Per aquest motiu, la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) ofereix als partits la possibilitat de presentar dins la mateixa candidatura estatal llistes “segregades” en les Comunitats Autònomes, amb una denominació específica i amb indicació a la papereta exclusivament dels noms dels candidats i candidates d’aquell territori. Els vots es computen conjuntament a tot l’Estat. La forma en com els diversos partits utilitzen o no la facultat que la Llei preveu esdevé un missatge sobre la seva concepció, centralista o plurinacional, de l’Estat. La publicació de les 33 candidatures oficialment proclamades, en el BOE del passat 14 de maig, ens permet analitzar quina opció han triat els principals partits polítics.
Les paperetes són el missatge
Els partits espanyols de dreta i extrema dreta, PP, Vox i Ciutadans, clarament centralistes, s’han limitat a presentar la mateixa papereta a tot l’Estat amb una única denominació. Curiosament, els seus tres caps de llista (Dolors Montserrat, Jorge Buxadé i Jordi Cañas) són catalans. Ves a saber si per fer-se perdonar el seu origen geogràfic, tots tres, que ja han estat eurodiputats aquesta legislatura, s’han mostrat extremadament bel·ligerants amb l’amnistia, amb l’oficialitat del català al Parlament europeu i amb la immersió lingüística a les nostres escoles.
A l’altra banda de l’espectre ideològic, sorprèn que també Podemos opti per la uniformitat, malgrat les apel·lacions freqüents de Pablo Iglesias a la plurinacionalitat: la llista de Podemos, encapçalada per l’exministra Irene Montero, és única per a tot l’Estat, no utilitza llistes segregades ni cap denominació específica i els candidats i candidates no porten cap indicació que expliqui de quin territori són. La primera candidata catalana no apareix fins el número 12 i al costat del seu nom hi figura tan sols la marca Podemos.
El PSOE presenta una candidatura per a tota Espanya, que a Catalunya adopta la denominació de Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), però a la papereta apareixerà la llista estatal sencera. Està encapçalada per la ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Teresa Ribera, i el primer candidat del PSC es l’actual eurodiputat, Javi López, en el número 3.
Sumar es presenta en coalició amb els Comuns, Compromís, la Chunta Aragonesista, Izquierda Unida, Verdes-Equo, Más Madrid, Iniciativa del Pueblo Andaluz i Nueva Canarias. Ha aconseguit incorporar bona part de la candidatura d’esquerres “perifèriques” que el 2019 es va presentar com a Compromís per Europa. Fidel a la seva opció plurinacional, la candidatura que encapçala Estrella Galán, secretaria general de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, adopta denominacions especifiques al País Valencià (Compromís-Sumar), on l’exconseller de la Generalitat, Vicent Marzà, figura en un lloc destacat, el número 3, de la llista estatal, i a Andalusia, l’Aragó, Canàries i Galicia. A Catalunya presenta una llista de Comuns-Sumar que inclou exclusivament els candidats i candidates catalans: l’encapçala l’advocat i exdiputat al Congrés, Jaume Asens, que serà eurodiputat en ser el segon de la llista estatal; el segueix la doctora en Ciència Política, Júlia Miralles.
La coalició Por una Europa Solidaria (CEUS) està integrada pel PNB, que l’encapçala amb Oihane Agirregoitia, i per Coalició Canària que té el número 2 amb Carlos E. Alonso, i presenta llistes pròpies a Euskadi, Navarra (Geroa Bai) i Canàries, i denominacions especifiques a Catalunya (on, amb la presència de l’expresident del PDeCAT, David Bonvehí, no renuncia a esgarrapar algun vot de Junts), el País Valencià i Galicia. També forma part de la candidatura el partit El PI- Proposta per les Illes Balears, que disposa de papereta pròpia encapçalada per Jordi Prunes, que ocupa el número 4 de la llista estatal.
Ahora Repúblicas està formada per ERC, que encapçala la llista estatal amb l’actual eurodiputada Diana Riba, EH Bildu, que ocupa el número 2, amb Pernando Barrera, el BNG, en el número 3, amb Ana Miranda, i Ara Més, de les Illes, tot i que la seva candidata (Alice Weber), de forma inexplicable, no apareix fins el lloc número 15 de la llista estatal sense cap possibilitat de ser elegida. Tindrà llistes pròpies a Catalunya, i el País Valencià, presentant en els dos territoris la mateixa papereta, a Euskadi, a Navarra i a Galicia. A les IIles, en canvi, tindrà denominació especifica però la candidatura serà l’estatal sencera. El fixatge mediàtic ha estat el meteoròleg de TV3, Tomàs Molina, que en el lloc número 4 té molt poques possibilitats de sortir elegit; algunes enquestes indiquen més aviat que el BNG, que ocupa el tercer lloc, podria pagar els plats trencats de la crisi d’ERC i quedar-se d’entrada sense eurodiputada.
La candidatura postconvergent de Junts i Lliures per Europa, una coalició entre Junts, Demòcrates de Catalunya i MES, està encapçalada per l’actual eurodiputat Toni Comín. És una llista estrictament catalana però lògicament disposarà de paperetes a tots els col·legis electorals de l’Estat.
La CUP no es presenta a les eleccions europees. No deixa de ser paradoxal que un partit que es defineix com antifeixista no participi en uns comicis en els que un dels objectius principals de les forces progressistes és frenar l’extrema dreta. Si les persones que voten la CUP no volen quedar al marge d’aquesta batalla hauran d’optar per altres paperetes.
Cinc anys després
En política en cinc anys poden passar moltes coses. L’any 2019, les anteriors eleccions van estar marcades pel procés. Si repassem on són ara els principals candidats veurem que el cap de llista del PSOE i el PSC, Josep Borrell, és avui Alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, que el de Junts, Carles Puigdemont, ha encapçalat la candidatura del seu partit al Parlament de Catalunya i ha vinculat la seva continuïtat en política a una impossible investidura com a President de la Generalitat, que el d’ERC, Oriol Junqueras, ha passat bona part d’aquesta etapa a la presó i acaba de presentar la seva dimissió com a president dels republicans després dels seus mals resultats a les eleccions catalanes, i que el dels Comuns, Ernest Urtasun, va deixar el passat mes de novembre el Parlament europeu en ser nomenat ministre de Cultura.
Cal esperar que el cansament de la ciutadania després de les eleccions al Parlament de Catalunya no sigui un obstacle per a la participació en uns comicis que marcaran el futur de la Unió Europea. Ens hi juguem una Europa en mans de Le Pen, Orbán i Meloni, amb l’aval de Milei i amb la complicitat del PP, o aquella per la que van lluitar l’Antoni Gutiérrez Díaz i en Raimon Obiols.
Jaume Bosch. Advocat. Exdiputat al Parlament de Catalunya. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia de l’hemicicle del Parlament Europeu: EFE