De tant en tant, la ressenya d’una pel.lícula o serie, de la que valgui la pena parlar, a elBaix.cat. La Clara Bosch, opina des d’una visió més personal que experta, sobre aquells films que veu i considera ressenyables, fugint una mica (que no del tot) de les modes i l’exigència de l’actualitat. Aprofitant aquest període de premis, que ens portarà dels Goya als Oscar 2025, ens posarem al día. Avui, parlarem de la gran triomfadora de la darrera edició dels Premios Goya

“El 47” és una oda a la lluita veïnal i a la Catalunya acollidora dirigida per Marcel Barrena, que ens transporta a la Barcelona de finals dels anys setanta, on seguim la història de Manolo Vital, interpretat magistralment per Eduard Fernández. Manolo, conductor d’autobús i líder veïnal, decideix segrestar el vehicle de la línia 47 per demostrar que el transport públic pot arribar fins al barri de Torre Baró, una zona perifèrica i oblidada de la ciutat.

Aquest acte de desobediència civil posa de manifest les desigualtats socials i la manca d’infraestructures bàsiques que patien els barris més humils de Barcelona, molts d’ells habitats per famílies immigrants que van arribar a Catalunya buscant un futur millor. La pel·lícula ressalta la solidaritat i la determinació d’una comunitat que, tot i les adversitats, lluita per la dignitat i els drets fonamentals.

El repartiment compta amb actuacions destacades, especialment la de la baixllobregatina Clara Segura, que interpreta la dona de Manolo, aportant profunditat i emoció al relat. La seva interpretació li ha valgut el Goya a la millor actriu de repartiment (llegeix més sobre el Goya de Clara Segura aquí). També commou profundament l’actuació de Zoe Bonafonte com a filla del matrimoni. Nominada ahir a millor actriu revelació, ho tenia molt difícil contra la Laura Weissmahr per la seva interpretació a “Salve Marí”.

I especialment emocionant també, perquè d’això va en definitiva el film, d’emocions; descobrir qui és el jove arquitecte que acompanya i ajuda a Leal una part del camí. Perquè com deia el mag Gandalf a “El Hòbbit”, <tota gran història mereix ser adornada>.

“El 47” és una reivindicació de la lluita col·lectiva i de la importància de la mobilització ciutadana per aconseguir una societat més justa i igualitària. A més, posa en relleu el paper de Catalunya com a terra d’acollida, on persones de diferents orígens s’uneixen per construir un futur compartit.

La direcció de Barrena és sensible i respectuosa, evitant caure en el paternalisme i oferint una visió autèntica de la realitat dels barris perifèrics. La fotografia captura amb encert la dualitat entre la bellesa de la comunitat i la duresa de les seves condicions de vida.

En la recent gala dels Premis Goya 2025, “El 47” ha fet història en compartir el guardó a la millor pel·lícula amb “La infiltrada”, d’Arantxa Echevarría, en una decisió sense precedents. A més, ha obtingut cinc premis, incloent millor direcció de producció i millors efectes especials.

En realitat, el primer premi de la gala ja deixava intuir que seria una nit màgica per “El 47”. Però, és que algú va aconseguir no emocionar-se amb en Salva Reina eufòric recollint el Goya a Millor Actor de Repartiment? Amb declaració d’amor a Kira Miró inclosa, i amb un discurs valent i profund en defensa dels immigrants: “cap persona és il.legal, va sentenciar”. L’actor va agraïr “als qui donen oportunitats”, especialment per poder interpretar el paper d’un “cateto” andalús, i va recordar que “dos milions van haver d’emigrar exiliats”.

En definitiva, “El 47” és una obra imprescindible que ens recorda la força de la comunitat i la importància de la lluita per la justícia social, alhora que celebra la diversitat i la capacitat d’acollida de Catalunya, però també ens posa davant d’un mirall, sense edulcorants.

Clara Bosch. Sant Feliu de Llobregat