De tant en tant, la ressenya d’una pel.lícula o serie, de la que valgui la pena parlar, a elBaix.cat. La Clara Bosch, opina des d’una visió més personal que experta, sobre aquells films que veu i considera ressenyables, fugint una mica (que no del tot) de les modes i l’exigència de l’actualitat.

Aprofitant aquest període de premis, que ens porta dels Goya als Oscar 2025, ens anirem posant al día. La setmana passada vam analitzar “El 47”, avui és de justícia parlar de l’altra gran triomfadora de la darrera edició dels Premios Goya, “La Infiltrada”, amb qui va compartir el premi a la millor pel.lícula ex aequo, per primer cop en la història dels premis

“La Infiltrada” és una pel·lícula dirigida per Arantxa Echevarría que narra la història real d’una agent de la Policia Nacional que es va infiltrar en l’entorn d’ETA durant els anys 90. Basada en la novel·la “La piel de los tártaros” d’Ana Belén Rodríguez Patiño, el film ofereix una mirada en profunditat a la vida d’aquesta dona que, sota una identitat falsa, va haver de conviure amb membres d’ETA, posant en risc -però sobretot en suspensió- la seva propia vida, per ajudar a desarticular la banda terrorista.

El repartiment està liderat per Carolina Yuste, qui interpreta magistralment l’agent infiltrada, i Luis Tosar, que assumeix un paper clau en la trama. La química entre ambdós actors aporta una intensitat i realisme que captiven l’espectador des del primer moment. La direcció d’Echevarría destaca per la seva capacitat de transmetre l’angoixa i la tensió constants que envolten la protagonista, reflectint amb precisió els dilemes morals i emocionals que afronta en la seva doble vida.

En la 39a edició dels Premis Goya, celebrada el 8 de febrer de 2025, “La Infiltrada” va ser guardonada amb el premi a la Millor Pel·lícula, compartit ex aequo amb “El 47”, en una decisió sense precedents en aquesta categoria. A més, Carolina Yuste va rebre el Goya a la Millor Actriu Protagonista pel seu paper en el film. Durant el seu discurs d’acceptació, Yuste va destacar el seu privilegi de poder pagar el lloguer de casa seva i va advocar pel dret a un habitatge digne per a tothom. També va demanar que la pel·lícula no fos utilitzada amb fins polítics que generin violència i foscor.

No obstant això, “La Infiltrada” ha suscitat polèmica en certs sectors, o més aviat certs sectors han generat polèmica amb el film. Algunes veus l’acusen de blanquejar el paper de la policia durant la lluita antiterrorista, mentre que sectors de la dreta han intentat apropiar-se de la pel·lícula com a contrapunt a “El 47”, l’altra gran guanyadora dels Goya, etiquetant-la erròniament com una obra de dretes. Aquestes interpretacions simplistes desvirtuen la complexitat de la narrativa i els matisos que Echevarría ha volgut plasmar en el seu treball.

És essencial reconèixer que “La Infiltrada” no és una exaltació de les forces de seguretat, sinó una exploració profunda dels sacrificis personals i els conflictes interns que implica una missió d’infiltració. La pel·lícula posa en relleu la fortalesa d’una dona en un entorn dominat per homes i les seves lluites internes enfront d’una realitat opressiva. A més, obre un debat necessari sobre les estratègies utilitzades en la lluita antiterrorista i les seves repercussions en la societat.

En realitat, cal destacar que la obra no és especialment maniquea, simplement està feta des del punt de vista de la protagonista. Això no vol dir que deshumanitzi als membres de la banda terrorista, ni que suavitzi les actuacions policials. Ens dona pinzellades de tot, però sense perdre mai el focus, la protagonista i les seves circumstàncies.

En conclusió, “La Infiltrada” és una obra cinematogràfica que transcendeix les etiquetes polítiques, oferint una mirada humana i crítica sobre una època fosca de la història recent d’Espanya. La seva narrativa complexa i les interpretacions destacades del seu repartiment la converteixen en una bona pel.lícula que convida a la reflexió i el debat en la societat actual.

No obstant, i tot i l’enfocament interessant i ben tractat, no vaig acabar d’entendre el discurs de María Luisa Gutiérrez, productora de “La infiltrada”, quan al recollir el premi va reivindicar que “la memòria històrica també està per la història recent d’aquest país”, ja que precisament el terrorisme d’ETA ha estat objecte de múltiples films i series -tant de ficció com documentals-, alguns tan famosos i premiats com “Yoyes” o “Maixabel”.

Clara Bosch. Sant Feliu de Llobregat