El dret a un sostre, més que una aspiració, és la pedra angular sobre la qual s’edifica una societat justa i cohesionada. Així ho proclamen la Constitució i l’Estatut. Però entre la legislació i el carrer s’obre un abisme cada cop més profund, una emergència habitacional que ofega especialment les persones més vulnerables. Aquesta crisi no és un fenomen meteorològic imprevisible, sinó la collita amarga de dècades de polítiques que han permès que l’habitatge, un bé de primera necessitat, esdevingui un simple actiu en el mercat financer.
En aquest escenari, els Habitatges de Protecció Oficial (HPO) haurien de ser el dic de contenció infranquejable contra l’onada especulativa. No obstant això, la seva naturalesa temporal els ha convertit en un dret extingit. La “desqualificació” –aquest eufemisme tècnic per descriure com un patrimoni públic es lliura al mercat lliure– és una hemorràgia constant i silenciosa del nostre escàs parc assequible.
Les xifres són un crida d’alerta: 36.000 HPO a Catalunya, un terç del total, transitant cap a la privatització abans del 2030. És com si l’aigua que hem recollit amb esforç per apagar un incendi s’esfumés per una fuita que coneixem però no reparem. Habitatges construïts amb l’esforç de totes i tots, sobre sòl públic o amb ajuts directes, que haurien de ser el llegat permanent per a les futures generacions, es converteixen en combustible per al foc de l’especulació i la gentrificació. Cada HPO que perd el seu blindatge de protecció és una porta tancada a una família, una oportunitat menys per a la igualtat.
És cert que s’albiren tímids moviments en la direcció correcta. La intenció d’atorgar qualificació permanent als HPO adquirits per l’Administració mitjançant tanteig i retracte és un gest que cal reconèixer. Limitar aquesta permanència només a una fracció dels habitatges és condemnar la resta a la mateixa sort que volem evitar. Necessitem una visió que transcendeixi el curt termini, una política que no només tapi forats, sinó que reconstrueixi el mur des dels fonaments.
La solució és clara i ja s’aplica en països del nostre entorn amb una tradició més arrelada de justícia social: la qualificació permanent per a tots els Habitatges de Protecció Oficial, sense excepcions ni clàusules amagades. Si un habitatge neix amb una funció social, aquesta funció no pot tenir una data de caducitat dictada pels interessos del mercat. No podem permetre que el bé comú esdevingui una mercaderia temporal.
Aquesta mesura cabdal ha d’anar acompanyada d’un paquet de reformes valentes:
- Un pla de rescat ambiciós per recuperar els HPO ja desqualificats o en risc imminent, fent servir totes les eines legals disponibles, des del tanteig i retracte fins a la compra directa. Hem de revertir el despropòsit.
- La pròrroga automàtica de les qualificacions en aquelles zones al mercat residencial tensat, mentre duri la febre especulativa. No té sentit llençar galledes d’aigua al desert.
- La creació d’un organisme independent de vigilància i control, amb múscul i autonomia reals, que asseguri que la protecció oficial no sigui una etiqueta buida, sinó una garantia efectiva. Un guardià del dret a l’habitatge.
Instar la Generalitat a emprendre aquest camí no és només una proposta política, és un clam de justícia social. Es tracta de decidir si volem un país on l’habitatge sigui un dret blindat o una loteria. És hora de posar el pany definitiu a la porta giratòria de la desqualificació. Perquè un HPO ha de ser, per sempre, una llar protegida.
Claudio Carmona. Tinent d’alcalde de Cornellà. Co-coordinador dels Comuns del Baix Llobregat.
Fotografia: Betevé