La lluita per la capitalitat
Sant Feliu de Llobregat és la capital del Baix Llobregat. Però la nostra comarca (que ara té una població de 850.000 habitants, més que Comunitats Autònomes com Navarra o La Rioja) té unes característiques especials que la fan ben diferent d’altres com el Bages, Osona o el Baix Ebre. La proximitat a Barcelona ens marca amb avantatges i inconvenients i no disposem d’una ciutat que exerceixi el paper de Manresa, Vic o Tortosa com a centre indiscutible de la comarca.
L’any 1987, el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis d’Ordenació Territorial, i entre elles, la que recuperava les comarques que el franquisme havia obviat, i que establia les seves respectives capitalitats.
Sant Feliu va ser designada capital del Baix Llobregat, no sense debat. Els dubtes eren lògics: l’absència d’un punt d’atracció comarcal o d’una ciutat amb molts més habitants que les altres justificava que diversos municipis poguessin optar a aquest honor. Cornellà, com a capdavantera del moviment obrer, que fou el factor decisiu que va estructurar la comarca durant la transició; Molins de Rei, per ser un centre comercial per a Sant Vicenç, Pallejà, Vallirana o Cervelló; Martorell, com a ciutat més important del Baix Llobregat Nord, o Sant Boi, com a municipi amb una simbologia històrica marcada per la presència de la tomba de Rafael Casanova a l’Església de Sant Baldiri o per la celebració de la Diada Nacional del 1976. El Govern de Jordi Pujol i el Parlament van optar finalment per Sant Feliu, que en aquells moments estava governada pel PSUC. Va jugar a favor nostre que el geògraf Pau Vila en la Divisió Territorial aprovada per la Generalitat l’any 1937, que el cop d’estat feixista i la guerra civil van impedir desenvolupar, havia considerat que Sant Feliu havia de ser la capital del Baix Llobregat. Els motius no eren demogràfics, ni perquè fos on la gent de la comarca anava a mercat ni perquè exercís com centre històric, criteris que es van aplicar en altres casos, sinó mes aviat per raons administratives: era cap de partit judicial i disposava d’altres serveis com la notaria.
Després de les eleccions municipals de 1979, l’equip de govern, encapçalat per l’alcalde Francesc Baltasar, va ser conscient que la capitalitat havia que guanyar-la, havia que exercir-la. I va impulsar un seguit d’actuacions per a què, quan el Parlament creés oficialment les comarques, Sant Feliu fos escollida capital del Baix Llobregat. De forma simultània a intentar solucionar els grans dèficits en matèria d’ensenyament, urbanisme o sanitat, es posaren en marxa diverses iniciatives simbòliques: el 1979, l’Ajuntament va convocar tots els consistoris de la comarca a un acte al Centre Parroquial per reivindicar l’Estatut; el govern local va visitar el monestir de Montserrat, un punt emblemàtic per al Baix Llobregat i Catalunya, on fou rebut per l’abat Cassià Just; després de l’intent de cop d’estat de 1981, es convidaren personalitats de prestigi, com Joaquín Ruíz Giménez, Marcelino Camacho o Enrique Múgica, a un acte en favor de la democràcia que va tenir repercussió arreu de l’Estat; el Pregó de les Roses, que havia començat sense pena ni glòria durant el franquisme, va guanyar ressò amb la presència d’intel·lectuals locals i nacionals d’arreu dels Països Catalans; es va apostar per recuperar la cultura popular que va renéixer amb força en el marc d’una experiència que va esdevenir un punt de referència per a molts altres municipis. Aquestes i altres accions van posar Sant Feliu al mapa exercint una capitalitat moral, van mostrar als governants i als mitjans de comunicació un municipi que era lluny de la imatge d’una ciutat-dormitori depenent de Barcelona i sense personalitat pròpia.
Però amb això no n’hi havia prou; la capitalitat comportava disposar de serveis públics comarcals: es va viatjar a Madrid per aconseguir més recursos per als jutjats, es va apostar de forma decidida per aconseguir la ubicació de l’Arxiu Comarcal a Sant Feliu, es van oferir els terrenys que l’ajuntament franquista havia reservat per a la Guàrdia Civil per a que els Mossos d’esquadra tinguessin a la nostra ciutat no tan sols una comissaria sinó també la seu de la Regió Policial Metropolitana Sud, es va facilitar que el Centre d’Estudis Comarcals s’establís a casa nostra i, aconseguida la capitalitat, que el Consell Comarcal s’instal·lés al Parc de Torreblanca.
Som capital? Exercim com a capital?
Aquests dies, l’actual equip de govern, format per PSC, Junts i Veïns, ha llençat una campanya sota el lema “Som capital”. Però l’impuls de fa uns anys s’ha perdut. Algú pot recordar els darrers tres anys algun esdeveniment o actuació municipal que hagi servit per a que Sant Feliu exerceixi com a capital del Baix Llobregat? Què opina l’Ajuntament de la capital de la comarca del projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat? I de la preservació del Delta i del Parc Agrari? I del Parc de Collserola? I del riu Llobregat? I de la relació del Baix Llobregat amb una Àrea Metropolitana de Barcelona que parteix la comarca en dues zones? I dels reptes econòmics i socials de la comarca? És ben cert que ara existeix el Consell Comarcal, però on ha quedat el lideratge moral de l’Ajuntament de Sant Feliu? Quina iniciativa comarcal ha impulsat? Ajuda més a identificar la capitalitat la presència del Bisbat i els seus pronunciaments que la tasca del govern municipal.
Renúncies incomprensibles
S’han perdut oportunitats per a liderar projectes atractius que havia generat l’anterior equip de govern i que tenien impacte més enllà de la ciutat: la renúncia a la subvenció europea per a arreglar la Masia de la Salut, que continua tancada, i convertir-la en el punt d’entrada del Baix Llobregat a Collserola i centre d’interpretació del Parc Natural; la negativa a continuar impulsant el projecte de destinar la Nau de Can Bertrand a Escola Comarcal d’Hosteleria, sense que avui s’hi tingui clar què fer en aquella instal·lació; o la desestimació de la proposta que l’edifici de Can Salses, on ara hi ha la Comissaria del Cos Nacional de Policia, en el que durant la dictadura centenars de noies van haver de patir la humiliació d’haver de fer el ‘Servicio Social’ sota les ordres de la ‘Sección Femenina de la Falange’ per a poder treballar, conduir o estudiar, esdevingués un Centre per al Consell de Dones, tot i disposar d’una ubicació alternativa per a la Comissaria.
La pèrdua d’identitat. Cada vegada més Festes de Primavera; cada vegada menys Festes de les Roses
I al costat de les renúncies, decisions que perjudiquen la identitat com a ciutat; la més recent, haver prescindit de l’Associació Amics de les Roses en l’organització de l’Exposició Nacional de Roses adjudicant-la a una empresa exterior. El resultat ha estat polèmic: una empresa de jardineria del Maresme, aliena a la tradició santfeliuenca, ha actuat lògicament com el que és, una empresa de jardineria, i ha adornat de forma efímera els jardins del Palau Falguera; però això no té res a veure amb l’esperit de l’Exposició de Roses que va néixer l’any 1928. No hi havia cap itinerari, ni cap muntatge, ni cap fil conductor; les sales del Palau han estat discretament guarnides per salvar l’expedient; s’han exhibit roses tintades de blau, un element artificial impropi d’una exposició de qualitat; es va haver d’improvisar un segon accés pel carrer Ramón y Cajal… Molta gent ha quedat decebuda, sorpresa, i en alguns casos, fins i tot indignada. Els Amics de les Roses han fet el que han pogut salvaguardant els concursos i altres activitats en els espais que els hi han permès conservar. No ha estat cap error de l’empresa organitzadora; l’alcaldessa Lourdes Borrell havia deixat clar l’objectiu: “Poder gaudir de la recuperació dels jardins del Palau Falguera com a espai creatiu amb instal·lacions “. S’ha prescindit de les visites amb transport públic gratuït al Roserar i al Parc Torreblanca. El Pregó de la Rosa, amb una trajectòria simbòlica i literària, celebrat en un lloc tancat i amb una forta càrrega institucional, ha estat traslladat a una plaça: s’ha convertit, segons el programa oficial, i això no és cap retret a les noies de l’equip de waterpolo del C.N. Sant Feliu que el van pronunciar molt dignament, en “el Pregó de les Festes de Primavera”, un pregó de festes més, com el de moltes ciutats i pobles del país, perdent allò que ens diferenciava i que ens feia únics. Les nostres Festes de maig són cada vegada més Festes de Primavera, com les d’infinitat de municipis, i menys Festes de les Roses, que és allò que ens atorga un caràcter específic. Aquest any hem estat més semblants a d’altres ciutats de l’àrea metropolitana i hem estat menys Sant Feliu, ciutat de les Roses. Martí Dot va escriure aquests versos prou coneguts: “Una rosa!/poca cosa/potser sí… parlant en prosa”. Enguany, les nostres Festes han parlat massa en prosa.
On queda l’autèntica participació ciutadana?
L’Ajuntament confon publicar fotografies a les xarxes al costat del teixit associatiu amb potenciar-lo de debò; o sinó que ho preguntin a les 22 colles que formen la Federació d’Entitats Tradicionals Santfeliuenques (FETS) que es queixen de la manca de suport municipal. L’activitat cultural que ens ha de connectar amb la realitat social actual des d’una perspectiva crítica ha hagut de ser salvada per l’Ateneu. L’establiment d’un bus directe que connecti Sant Feliu amb la Diagonal de Barcelona, que funciona des de fa temps des de Sant Just Desvern o Sant Joan Despí, ha estat aconseguit després que les signatures de més de mil persones obliguessin l’Ajuntament a moure’s. I les obres del soterrament, el gran projecte urbanístic de ciutat, avancen impulsades pel Govern central sense que el consistori sigui capaç d’assegurar que ADIF faci funcionar els ascensors del carrer Constitució i, sobretot, sense que les 6.299 persones que van expressar la seva opció sobre el post-soterrament en una consulta tinguin cap seguretat de que es respectarà la seva voluntat de defensar un projecte sostenible i no basat exclusivament en el totxo. Més exemples colpidors: la possibilitat que es vulgui enderrocar el Casal d’Avis per construir un edifici de vuit plantes, traslladant el Casal a un altre lloc. Que es parli de desmantellar l’actual Estadi Municipal d’Atletisme de les Grases. O que es posi en qüestió la participació de més de 6.000 persones en la consulta del soterrament i s’accepti, en canvi, la decisió sorgida d’un procés, on es va registrar tan sols un 0’95% de participació, sobre una innecessària font a la Plaça de la Vila que només serviria per a dificultar les activitats ciutadanes que s’hi desenvolupen, començant pel tradicional Correfoc. Jaume Serna qüestionava, com a projectista-dissenyador i com a santfeliuenc, el mes de gener al ‘Fet a Sant Feliu’, la idea de la font, recordant que moltes ciutats voldrien tenir una Plaça de la Vila com la nostra que té per missió ser punt de trobada de la ciutadania i acollir la quantitat d’activitats que hi tenen lloc durant l’any, funcions que aquest brollador pot entorpir.
Sembla que hi hagi l’obsessió de tallar radicalment amb tot el que emanava de l’etapa anterior: li diuen “innovació”. I sí que s’innova: ubicant durant les Festes de Nadal una pista de gel a la Plaça Vuit de Març, fent una concessió al populisme, obviant que ens trobem en plena emergència climàtica.
L’actual equip de govern porta tres anys de mandat i, durant aquest temps, Sant Feliu no ha sabut exercir la capitalitat del Baix Llobregat, ni cap endins ni cap enfora. Potser per això ha calgut fer una campanya que ens recordi que “Som capital”.
Jaume Bosch Mestres. Exregidor de Sant Feliu de Llobregat i exdiputat al Parlament
Fotografia: COAC