El cas de Mari Carmen, l’anciana de 87 anys desnonada del pis de Madrid on havia viscut durant més de 70 anys, torna a situar-nos davant d’una de les grans problemàtiques no resoltes del nostre país: l’habitatge. Però també ens endinsa en un debat polític, econòmic i filosòfic molt més profund: la propietat. Quins drets atorga? Són il·limitats? Què passa quan entren en conflicte amb altres drets o amb l’interès general?
Mari Carmen feia més de set dècades que vivia a casa seva i pagava uns 500 euros mensuals. La propietat reclama poder disposar de l’habitatge, pel qual s’havia plantejat una nova renda de 1.650 euros. Des de la lògica del mercat, hi ha més de mil euros mensuals de diferència. Des de la perspectiva de Mari Carmen, el que hi ha en joc és casa seva.
Només un dia abans del desnonament, Isabel Díaz Ayuso afirmava davant del sector immobiliari: “La propiedad privada es sagrada y la defenderemos a ultranza”. La Constitució espanyola, almenys, no ho diu. L’article 33 reconeix el dret a la propietat privada, però estableix que la seva funció social en delimita el contingut. I l’article 47 reconeix el dret a un habitatge digne i encomana als poders públics impedir l’especulació.
Per tant, el debat no és entre defensar o abolir la propietat privada, sinó sobre quins drets atorga, quines obligacions comporta i quins límits ha de tenir. Marx i Engels ja situaven aquesta qüestió al centre del Manifest comunista de 1848: la seva crítica no es dirigia a qualsevol propietat, sinó a la propietat burgesa i capitalista dels mitjans de producció. El capital, sostenien, no és només un poder personal, sinó una relació social de poder.
Podem compartir o rebutjar les seves conclusions, però la pregunta continua sent actual: què passa quan la propietat deixa de ser només una garantia d’autonomia personal i es converteix en una font de poder sobre els altres? La distribució de la propietat condiciona també les oportunitats. Durant molts anys hem explicat la desigualtat sobretot a través dels salaris: estudia, treballa, esforça’t, progressa. Però avui hi ha una altra pregunta cada vegada més determinant: què tenia la teva família abans que tu comencessis a treballar?
Les dades del Banc d’Espanya mostren una transformació profunda. Entre les generacions nascudes entre 1945 i 1965, més del 81% eren propietàries del seu habitatge principal als 42 anys; entre les nascudes entre 1975 i 1985, el percentatge havia baixat fins al 67%. Alhora, el 10% de les llars amb més patrimoni concentra més de la meitat de la riquesa total, mentre que el 50% amb menys patrimoni en concentra menys del 10%.
Michael Sandel a La tirania del mèrit qüestiona que s’explica l’èxit només com el resultat del talent i l’esforç, oblidant les condicions de partida. Dues persones poden tenir la mateixa formació, el mateix salari i treballar igual, però si una disposa d’un habitatge familiar i l’altra ha de dedicar durant dècades una part important del salari al lloguer, formalment tenen les mateixes oportunitats; materialment, no comencen la cursa des del mateix lloc.
Malauradament, aquest debat ha anat perdent centralitat política. Thomas Piketty i altres pensadors i investigadors han estudiat com, mentre les desigualtats econòmiques tornaven a créixer, guanyaven pes fractures polítiques vinculades a la identitat, la immigració o la pertinença nacional. Al meu entendre, aquí hi ha una de les claus de l’auge de la dreta radical. Quan el conflicte deixa de ser entre qui acumula cada vegada més recursos i qui té dificultats per arribar a final de mes, i passa a ser entre el treballador autòcton i l’immigrant o entre persones que comparteixen situacions materials semblants, la desigualtat econòmica desapareix del centre de la discussió.
La resposta progressista al malestar ha de tornar a posar al centre la dignitat del treball, el reconeixement social i el bé comú. I això significa parlar de salaris, però també d’habitatge, fiscalitat, herències, serveis públics i propietat.
La Comunitat de Madrid ha decidit no declarar zones de mercat residencial tensionat i, per tant, no aplicar els mecanismes específics de contenció dels lloguers que permet la Llei estatal d’habitatge. El Partit Popular també va votar al Congrés contra la moratòria que permetia suspendre determinats desnonaments de persones vulnerables sense alternativa habitacional. Són decisions que responen a una determinada manera d’entendre la relació entre propietat, mercat i habitatge.
Darrere d’això també hi ha una qüestió sobre quin model econòmic volem afavorir. L’expansió d’un model rendista, amb grans tenidors i fons d’inversió que acumulen habitatges com a actius, provoca que una part important dels ingressos que les classes treballadores obtenen amb el seu treball es transfereixi, a través del lloguer, cap a rendes més altes que obtenen els seus ingressos de la propietat acumulada. És una transferència de renda de baix a dalt, del treball cap al patrimoni, de qui necessita un habitatge per viure cap a qui n’acumula com a inversió. Una dinàmica que aprofundeix les desigualtats i ens obliga a preguntar-nos què volem premiar: la creació de riquesa mitjançant el treball i l’activitat productiva o l’extracció de rendes pel control d’un bé escàs i de primera necessitat.
Per això la frase “la propietat privada és sagrada” no és només retòrica. La propietat privada és un dret constitucionalment reconegut, però no és un dret absolut. La mateixa Constitució estableix que la seva funció social en delimita el contingut. Al capdavall, la igualtat d’oportunitats no consisteix només a deixar que tothom corri. Consisteix també a preguntar-nos des d’on comença cadascú la cursa.
I aquesta és una de les grans discussions que hi ha darrere de la crisi de l’habitatge: no només quant costa un lloguer o quants habitatges hem de construir, sinó fins a quin punt acceptem que les oportunitats vitals depenguin del patrimoni acumulat abans que una persona hagi nascut. La propietat és un dret. La dignitat, l’habitatge i la igualtat també.
Claudio Carmona. Tinent d’alcalde de Cornellà de Llobregat; responsable de Municipalismes dels Comuns. Autor de “Solo en el pádel”.
Fotografía: El País