Hi ha pel·lícules que expliquen una història. D’altres aconsegueixen una cosa molt més difícil: fer que l’espectador senti que ha compartit la intimitat de persones reals. Amarga Navidad pertany a aquesta segona categoria.
Pedro Almodóvar signa una de les obres més despullades i honestes de la seva filmografia, una pel·lícula que sembla parlar de la mort, però que en realitat parla del dolor; de com ens transforma, de com ens enfronta a les nostres contradiccions i de com, de vegades, acaba convertint-se en matèria primera per a l’art.
No és una pel·lícula que busqui sorprendre mitjançant girs argumentals. La seva força resideix en un altre lloc: en la manera de mirar. En la manera com una conversa aparentment quotidiana acaba revelant dècades de silencis. En una mirada que dura un segon més del que s’esperava. En un personatge incapaç de continuar escoltant una cançó perquè sap que, si continua sonant, ja no podrà contenir allò que fa massa temps que intenta negar.
Almodóvar torna a demostrar que pocs cineastes entenen el llenguatge cinematogràfic com ell. Els colors, els espais, la música i fins i tot els silencis formen part del relat amb la mateixa importància que els diàlegs. Tot sembla acuradament construït i, tanmateix, desprèn una veritat gairebé documental. És una paradoxa fascinant: com més evident és l’artifici de la posada en escena, més autèntiques resulten les emocions.
La música ocupa un lloc privilegiat en aquesta construcció. No acompanya les escenes; les explica quan les paraules deixen de ser suficients. Amaia interpreta Las pequeñas cosas, de Chavela Vargas, amb una delicadesa que atura el temps. Més endavant, l’última gravació de La Llorona acompanya un dels moments de més vulnerabilitat emocional de la pel·lícula. I aleshores apareix tot just una estrofa d’Amarga Navidad, la cançó que dona títol a l’obra. Només uns versos. Una de les protagonistes demana que l’aturin immediatament després de descobrir la infidelitat del seu marit. La música s’interromp perquè el dolor ja no necessita banda sonora. Hi ha ferides que ni tan sols una cançó pot sostenir.
Un dels moments més devastadors arriba en un restaurant. Una dona intenta convèncer-se que la vida continua després de perdre el seu fill. Parla, somriu, fa l’esforç de tirar endavant. Fins que veu, en una taula propera, un nen de la mateixa edat que el seu. La realitat es trenca en un instant. No hi ha artifici possible davant d’un dol així. És una escena d’una honestedat gairebé insuportable, una d’aquelles seqüències que romanen molt de temps en la memòria perquè aconsegueixen representar un dolor que normalment resulta impossible d’explicar.
Però potser la gran pregunta que planteja Amarga Navidad no té a veure amb la pèrdua, sinó amb el mateix acte de crear.
Fins on pot arribar un artista quan converteix el patiment en una obra?
La pel·lícula gira una vegada i una altra al voltant d’aquesta qüestió. Els personatges acompanyen el dolor aliè, però mai no és fàcil distingir on acaba l’empatia i on comença l’apropiació. S’està cuidant qui pateix o s’està utilitzant la seva experiència per alimentar una altra necessitat? La pel·lícula deixa aquesta incòmoda ambigüitat suspesa sobre tots els seus personatges. També sobre l’espectador.
El metacine ocupa aleshores un lloc central. La conversa final entre els personatges interpretats per Aitana Sánchez-Gijón i Leonardo Sbaraglia transcendeix la ficció per convertir-se en una reflexió sobre el mateix cinema, sobre la memòria, la traïció i els límits ètics del creador. És difícil no pensar que Almodóvar està dialogant amb ell mateix. Que es pregunta, potser per primera vegada amb tanta cruesa, quant de les persones que ha estimat habita en les seves pel·lícules i si l’art pot justificar aquesta exposició.
No sembla un exercici d’autocomplaença. Més aviat al contrari. El director s’observa amb una severitat poc habitual. Fins i tot introdueix una amarga ironia quan un dels personatges deixa anar que ja n’hi ha prou de parlar de la mort de la mare, com si estigués responent a aquells que fa dècades que identifiquen aquesta ferida amb l’univers almodovarià. És una pel·lícula profundament conscient de si mateixa, capaç de qüestionar fins i tot alguns dels trets que han definit l’obra del seu autor.
El Nadal tampoc és un simple escenari temporal. És el moment de l’any en què les absències pesen més. Quan les cadires buides es fan visibles i les pèrdues deixen de ser una abstracció per convertir-se en un espai físic al voltant d’una taula. No hi ha dates més cruels per descobrir que una família ja mai no tornarà a ser la mateixa o que la confiança dipositada en una altra persona s’ha trencat definitivament. El títol no parla únicament d’unes festes tristes. Parla d’aquell instant en què comprenem que algunes ferides ja formaran part de la nostra biografia per sempre.
Hi haurà qui, després del visionat, estarà convençut d’haver vist un drama sobre el dol. D’altres creuran haver assistit a una reflexió sobre la creació artística. Tots dos tindran raó. Però potser la grandesa d’Amarga Navidad rau precisament en la seva negativa a escollir entre una cosa i l’altra. Perquè per a Almodóvar l’art mai no neix lluny de la vida. Neix de les pèrdues, de les culpes, dels desitjos i de les contradiccions. I aquesta proximitat planteja una pregunta incòmoda: és possible crear una obra profundament veritable sense utilitzar, d’alguna manera, la vida dels altres?
No ofereix respostes. Tampoc sembla que ho vulgui fer.
Simplement ens obliga a conviure amb la pregunta.
I quan una pel·lícula aconsegueix que un surti del cinema pensant més en les preguntes que en les respostes, probablement ha assolit una cosa reservada a molt poques.
Això és exactament el que passa amb Amarga Navidad.
No és només una de les millors pel·lícules de Pedro Almodóvar.
És una d’aquelles obres que recorden per què el cinema, de vegades, continua sent una de les formes més profundes de pensar la condició humana.