El dia 10 de març Iniciativa per Catalunya Verds celebra al Prat de Llobregat una Conferència Nacional, prèvia a l’Assemblea que a l’abril té prevista Catalunya en Comú
La primera és un bon moment per a concretar què aporta i què pot aportar ICV al projecte compartit de Catalunya en Comú. La segona haurà de perfilar molt millor el projecte polític dels comuns i, sobre tot, definir una estructura organitzativa capaç de disposar d’un discurs autènticament nacional, entès com a discurs atractiu per a la ciutadania de tot el territori català, des de Barcelona i la seva àrea metropolitana fins a totes i cadascuna de les comarques del país i tots els seus municipis, siguin grans, mitjans o petits.
Aquests objectius son engrescadors i semblaria que haurien de ser abordats des de la serenor, el respecte al diàleg democràtic i obert, i el convenciment il·lusionat que per a ICV no hi ha altre projecte polític que enfortir Catalunya en Comú. Cal que enfoquem la situació actual amb el mateix esperit unitari que va permetre la creació del PSUC l’any 1936, i amb la mateixa visió que va fer que el PSUC de 1987 apostés decididament per la creació d’Iniciativa per Catalunya, malgrat les resistències internes que no compartien el projecte.
Els anomenats Federalistes d’ICV han fet públic, de cara a la Conferència, un Manifest que m’atreviria a qualificar de preocupant; legítim però preocupant. Estic convençut que no representa el pensament de la majoria de membres d’Iniciativa. De l’anàlisi del text i de les opinions expressades per alguns dels seus signants es desprenen tres característiques principals sobre les que voldria opinar:
1. Les reticències en relació al projecte de Catalunya en Comú
Aquest projecte polític, encara en construcció, té com és lògic, moltes mancances. L’Assemblea del mes d’abril hauria de permetre superar-ne algunes: la manca d’arrelament al territori, la visió massa exclusivament barcelonina, la inexistència encara d’un marc organitzatiu que faci possible i estimuli la participació de la militància, o l’aclariment de que processos com els de la confecció de candidatures s’han de fer a partir del vot de tothom que formi part del projecte acabant amb les quotes partidistes en positiu i en negatiu. I també qüestions més polítiques: articular la suma desacomplexada de tradicions polítiques i socials diferents, superar els flirtejos de l’any 2015 amb una CUP que després s’ha dedicat a combatre sense pietat a Ada Colau alhora que feia seguidisme de Puigdemont, o saber aprofitar l’experiència de governs municipals d’ICV, obviats a l’inici del present mandat com si només tingués valor allò que era nou ( principi, per cert, que ja no es podrà aplicar a les eleccions municipals del 2019).
També és necessari continuar normalitzant la relació amb els sindicats de classe, en especial amb CCOO, peça indispensable de qualsevol procés de canvi a Catalunya. Però aquestes qüestions ,que necessiten millorar o que ja estan millorant, i que neguitegen moltes organitzacions locals d’ICV , no ens poden portar a qüestionar el projecte polític a partir dels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Els resultats del 21-D no varen ser bons, això és evident; però no varen comportar la desfeta que molts, des de l’independentisme i des de l’unionisme, desitjaven: permeten fer política amb un grup parlamentari cohesionat que no patirà l’injust assetjament que varen haver de suportar Lluís Rabell, Joan Coscubiela i d’altres diputats i diputades durant l’anterior legislatura, promogut per persones del mateix grup però al servei d’altres projectes polítics.
Els vuit escons obtinguts són menys que els de l’any 2015 (fet que revaloritza el resultat de Catalunya sí que es pot) però es situen dins els marges en els que s’ha mogut Iniciativa des de la seva fundació (entre tres i tretze), malgrat la polarització entorn l’eix nacional. D’altra banda, analitzar l’evolució dels Comuns només a partir d’aquest resultat concret és fer trampa. No és just oblidar l’èxit de Barcelona en Comú , aconseguint l’alcaldia de Barcelona, l’any 2015, o les dues victòries a les darreres eleccions generals, fites que , em sap greu dir-ho, no varen assolir mai ni el PSUC ni ICV; i no és rigorós presentar aquest èxits com a qüestions del passat que els resultats del 2017 ja invaliden, oblidant que l’enquesta del CIS continua situant Catalunya en Comú-Podem com a primera força política a Catalunya en unes noves eleccions generals, o que el darrer Baròmetre del CEO li atribueix al voltant del vuit per cent d’intenció de vot en unes eleccions al Parlament de Catalunya i més del doble en unes eleccions generals.
Ara, a partir de la força obtinguda i de la superació de les mancances detectades, toca que Catalunya en Comú, posi en primer terme les lluites socials i democràtiques que varen justificar el seu naixement, la voluntat de canvi radical que va propiciar la victòria a Barcelona, i que demostri que això es pot fer, defensant alhora els nostres drets nacionals des del rigor i la fermesa.
2. Un unionisme disfressat de federalisme
Qualificacions com federalisme o
constitucionalisme mereixen tot el meu respecte. Sempre he pensat que la Constitució del 78 permetia, en la línia del que propugnava el ponent constitucional del PSUC, Jordi Solé Tura, un desenvolupament federal. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut es va situar en les antípodes d’aquella possibilitat i va trencar el pacte constitucional. D’allà venen bona part dels mals actuals. Jo em rebel·lo contra els que es diuen constitucionalistes i defensen la visió retrògrada de Constitució que tenia l’any 1978 José Maria Aznar, que va votar en contra del text sotmès a referèndum.
També penso que un projecte federal o confederal permetria resoldre bona part de les reivindicacions plantejades per molts independentistes. Els que intentem utilitzar el marxisme per analitzar la realitat en la que ens movem, som conscients del paper de l’Estat i tenim present la correlació de forces existent aquí i a Europa, ja vàrem advertir dels perills del relat fictici i enganyós de l’independentisme oficial. Ara dirigents d’ERC i PDECAT, encapçalats per l’Artur Mas, comencen a reconèixer els errors comesos.
Ara i aquí, doncs, en el sobiranisme que aposta per un sol poble, hi ha un espai per Catalunya en Comú, on es poden sentir còmodes federalistes, confederalistes i independentistes: aquesta transversalitat és la millor contribució d’una força política per aconseguir superar les actuals tensions socials.
No és que ICV i Catalunya en comú no disposin d’un projecte d’estat plurinacional que tots i totes acceptem; el problema és que moltes vegades no s’ha volgut explicar aquesta proposta, per les pressions dels sectors que voldrien que no es parlés mai del tema nacional. I se’n ha de parlar i sense cap por.
Barrejar la necessitat de definir millor el projecte nacional amb considerar errors “haver participat el 1-O”, “ la pancarta i el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona” o “l’organització de l’acte de Saragossa amb Podem i PDECAT” (per cert, el millor exemple dels darrers temps de cultura i solidaritat federal!!!), seria situar a ICV i a Catalunya en Comú, no en la banda del federalisme (que avui a l’Estat espanyol tan sols ocupen Unidos Podemos , les confluències, i Compromís) sinó en la banda de l’unionisme i l’espanyolisme més carca.
Els anomenats Federalistes d’ICV voldrien que Catalunya en Comú s’hagués pronunciat contra la mobilització del 1 d’octubre, però la majoria de la militància va decidir de forma democràtica i sota el principi d’una persona un vot, ser-hi. I em sap greu que companys i companyes d’ICV considerin un error expressar la solidaritat amb persones que són a la presó i no hi haurien de ser: els hi recomano les declaracions recents de l’ex fiscal José Maria Mena, que no és independentista i alhora té molt clar què és l’estat de dret.
No deixa de ser paradoxal que el Manifest, tot i plantejar la necessitat de lluitar contra les desigualtats i recuperar els drets perduts (“civils, laborals, i col·lectius, com la salut i l’educació”) sigui incapaç d’aportar res més en relació a aquestes qüestions i dediqui la major part del text a parlar de la qüestió nacional.
3. Un preocupant seguidisme del PSC
La segona reflexió enllaça amb aquesta tercera. Convido a llegir o rellegir el Manifest que comentem. En tot el text no apareix ni una sola referència crítica al PSC. L’única vegada que se’l cita és per discrepar del trencament del pacte de Barcelona, un posicionament que comparteixo (si fos militant de Barcelona hauria votat en contra de la ruptura): crec que va ser un error, que la consulta s’hagués hagut de convocar, en tot cas, amb més perspectiva després de les eleccions al Parlament, i que va faltar valentia per defensar el manteniment del pacte; tot i que cal no oblidar que la decisió es va adoptar de forma democràtica i va reflectir la voluntat de la majoria de Barcelona en comú.
Però el que sobta més és que un Manifest publicat el mes de febrer de 2018 sembla que aparegui fora del temps i de l’espai: cap crítica a la supressió de l’autogovern a través de l’article 155 amb el vergonyós suport de PSOE i PSC, cap referència a l’actuació desproporcionada de les forces de seguretat de l’Estat el dia u d’octubre, cap esment, ni tan sols des del punt de vista humà, per les persones empresonades…. Aquesta insensibilitat no és pròpia d’un partit com ICV, capdavanter en la defensa dels drets civils i les llibertats. I només s’explica per una reacció visceralment anti-independentista, que res té a veure amb el federalisme, i que, ni de lluny pot inspirar l’actuació d’una força política que, encara que no aposti per la independència, defensa el dret a decidir i vol transformar la societat. I en aquesta línia el Manifest s’oblida també del referèndum pactat com a possible contribució a una solució dins el marc constitucional.
Els mateixos que discrepen durament de les “paraules i gestos de sintonia de dirigents dels Comuns amb el processime” han callat davant el pacte del PSC amb l’antiga Unió de Duran i Lleida. O res no diuen de la complicitat del PSOE en relació als retrocessos en la llibertat d’expressió que està patint l’Estat espanyol. Molt intransigents amb nosaltres mateixos, molt suaus amb “els companys socialistes”. Em sobta un cert emmirallament envers la política socialista quan aquest partit, que ja no és ni de lluny el de Pasqual Maragall, Maria Aurèlia Capmany o Marta Mata, està en els seus mínims històrics (entre 15 i 16 diputats segons el Baròmetre del CEO). Tot això no significa que consideri que no és legítim i necessari que CeC disposi d’una política de pactes que prioritàriament hauran de passar pel PSC i per ERC, però els pactes s’han de construir sempre tenint clara la política pròpia.
El debat sempre és positiu. No sé si ho és tant esbombar les diferències. Quan algú ho fa, i sitúa als mitjans de comunicació missatges atribuint “el mal resultat del 21-D al seguidisme amb l’independentisme”, ha d’acceptar que els que no comparteixen la seva opinió també l’expressin públicament.
En tot cas, el resum de la meva visió és el següent: de cap de les maneres ICV o Catalunya en Comú existeixen per fer el mateix que fa un PSC desnaturalitzat. Ningú té dret a utilitzar les sigles d’ICV o del PSUC com a argument llancívol contra Catalunya en Comú. I menys quan de cara a les municipals del 2019 viurem una ofensiva conjunta de PP, Cs, PSC, ERC, PDECAT i CUP , tots contra Colau. Una ICV que faci la mateixa política que el PSC? No, gràcies!
Per Jaume Bosch, Membre de Catalunya en
Comú i de la Comissió Executiva d’ICV