Es tracta d’una talla romànica de Sant Pau que s’exposa a la parròquia del Prat de Llobregat
[dropcap color=”#336600″ font=”arial” fontsize=”40″]É[/dropcap]s difícil trobar vestigis històrics antics al Delta del Llobregat, un hàbitat molt canviant sotmès a riuades freqüents. La talla de Sant Pau del Prat de Llobregat n’és una excepció: durant segles, va ser custodiada per una família de pagesos al seu mas. Finalment, la nissaga la va donar a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau, que n’ha fet la restauració i datació amb el suport del Museu Diocesià i del MNAC.
La figura de Sant Pau ha perviscut fins als nostres dies lluny de les mirades de tothom, gairebé desconeguda, en un mas del delta: el de cal Marc de l’Ixo, on l’han custodiat diverses generacions de la família Vilà. No se sap ben bé com la talla va anar a parar a aquest mas, documentat des del 1283 i anomenat antigament de Sant Pau, però la tradició assenyala que la talla havia estat abans a una ermita propera, també de Sant Pau, a cavall entre Sant Boi i el Prat, que era similar a la que encara existeix a l’altre marge del Llobregat, l’esquerre, al barri de Bellvitge de l’Hospitalet.
La història d’aquest temple revela perquè ha estat difícil la persistència de vestigis històrics al delta: la primera menció escrita de l’ermita és del 1010, una època en què la plana deltaica, plena de llacunes i, per tant, mosquits transmissors de malalties, era una terra inhòspita i poc habitada. L’ermita va ser reconstruïda molts cops després de patir diverses riuades fins el 1617: aquell any una de les pitjors sortides de mare del Llobregat documentades va malmetre l’edifici. Aquest cop els pratencs, que poques dècades abans, a finals del segle XVI, havien erigit la seva església parroquial (destruïda a la Guerra Civil), no la van tornar a reconstruir.
Potser ha estat des de llavors que la família de Ca l’Ixo ha conservat la figura. En tot cas, els Vilà no tenen memòria d’una generació que no l’hagués custodiada. Perquè el Sant Pau estava tan lligat a aquesta nissaga, que una de les àvies es va oposar a cedir-la a l’ajuntament o a la parròquia. Quan la dona va morir es va produir la cessió a l’església. Ara la parròquia de Sant Pere i Sant Pau ha restaurat la talla amb la col·laboració del Museu Diocesà i del MNAC.
“L’estat de l’actual talla, molt malmesa, amb la fusta molt deteriorada, evidencia que la història no ha estat gaire clement amb ella”, documenta la conservadora del departament d’Art Romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya Montserrat Pagès en un informe.
En ell s’indica que els colors llampants d’avui en dia no són originals, que a principis del segle XX una restauració matussera va clavar claus a la part inferior de la figura i que el braç dret no és autèntic. També s’explica que l’art cristià primitiu solia representar Sant Pau sostenint un llibre, com fa la talla pratenca, i que va ser més tard quan s’hi va afegir l’espasa que avui en dia simbolitza aquest sant. També a la figura deltaica se li va afegir aquest atribut.
Malgrat que “la història no ha estat gaire clement amb ella”, els elements més antics de l’escultura són de finals del segle XIII: “un moment de transició entre les velles formes del romànic i les noves del gòtic que comencen a introduir-se al país”, segons ha establert Pagès.
Ara el Sant Pau del Prat s’exposa, de forma definitiva, a l’altar de l’església de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat. Aquesta tardor la parròquia té previst organitzar una sèrie de conferències sobre la talla i el context en què es va fer.