El descobriment marca una fita històrica, ja que avança en 500.000 anys l’aparició d’aquest felí a la península ibèrica
Segons demostra la datació d’un fòssil trobat a la cova de l’Avenc Marcel de Vallirana, els linxs ibèrics (Lynx pardinus) van sorgir fa almenys 1,6 milions d’anys, mig milió d’anys abans del que es pensava fins ara.
Les restes del linx, en companyia d’ossos de cavall, cabra, cérvol, mamut llanut, guineu i llop, van aparèixer a la cova de l’Avenc Marcel gràcies a unes excavacions realitzades pel científic Manel Plenes el 2003, també de l’ICP. L’anàlisi s’ha publicat a la revista Quaternary Science Reviews, i l’encapçala Alberto Boscaini i altres investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).
“Hem confirmat aquesta edat primerenca amb estudis previs moleculars que estimaven l’aparició del linx ibèric en el Plistocè Inferior a la península Ibèrica·, assegura Boscaini.
Segons ha informat SINC, l’agència pública d’informació científica, els linxs ibèrics de finals del Plistocè eren entre 10 i 20 centímetres més grans que els actuals i també pesaven uns 10 quilos més. El seu pelatge era més llarg per suportar unes temperatures que fregaven de manera constant la congelació.
L’ancestre comú de totes les espècies de linx, Lynxissiodorensis, es va originar a l’Amèrica del Nord fa uns quatre milions d’anys i es va expandir cap al continent asiàtic i europeu, on va persistir al llarg del temps. Aquestes espècies van experimentar pocs canvis, i el més evident va ser la disminució de la grandària.
Com descriu el SINC, la primera espècie de linx a separar-se va ser Lynx rufus, fa uns 2,5 milions d’anys, que es va dispersar per la seva àrea nord-americana. A l’Àsia, va sorgir Lynx lynx, que més endavant es va estendre per Europa i, fa uns 200.000 anys, pel nord d’Amèrica, on va donar lloc al Lynx canadensis, que va desplaçar el Lynx rufus cap al sud.
La població europea del Linx issiodorensis va donar lloc fa un milió i mig d’anys al Lynx pardinus, que ha sofert pocs canvis genètics des de llavors i que segueix habitant avui a la Península Ibèrica. Segons els científics, aquest va poder originar-se per l’aïllament a la península durant un o successius esdeveniments glacials.
La nova datació oferta per l’estudi coincideix amb l’època en la qual tot el sud d’Europa es va convertir en un refugi climàtic davant les glaciacions del Quaternari. Aquestes es van alternar amb dinàmiques interglacials que «van modificar enormement les relacions de la fauna i dels grans mamífers que l’habitaven», hi afegeix l’expert.
Aquest refugi també va ser la llar dels conills europeus (Oryctolagus cunilus), principal presa del linx ibèric en més del 75% dels casos. Les anàlisis morfològiques del crani trobat a Catalunya confirmen el tipus d’aliment que consumia el felí. “Altres característiques cranials, relacionades amb la dieta d’aquest carnívor, testimonien que el linx ibèric caçava preses de grandària petita, com lagomorfs i rosegadors, llargament distribuïts en aquell període”, hi insisteix Boscaini.
Segons el treball, l’especiació del linx ibèric podria llavors vincular-se amb la dieta especialista que encara s’observa en els exemplars que viuen en l’actualitat, la principal presa de la qual segueix sent el conill.
L’avenc Marcel, situat en el denominat Pla del Marge del Moro de Vallirana, és una modesta però interessant cavitat de 58m de fondària i 148m de recorregut segons la topografia del GIRES. El gran interès d’aquesta cavitat són les troballes paleontològiques de fauna del plistocè.