La col.laboradora d’elBaix.cat i veïna de Sant Feliu, Carol Agulló, ens descriu en aquest article la seva experiència en primera persona a l’illa de Lesbos, que actualment és un dels punts que acullen refugiats sirians, que fugen del dolor de la guerra

Els psicòlegs afirmen que quan recordem, alcem la mirada. La raó que exposen és que el món de les idees i els records es troben allà dalt, amagats en un petit racó.
Cada cop que em pregunten “Com va anar per Lesbos?” alço la mirada al cel i em venen al cap mil imatges i mil records, seguidament parpellejo i torno la mirada cap aquelles persones que han mostrat interès pel meu viatge i els hi responc “Bé” junt a un somriure distret.

Per poder contestar amb sinceritat a la pregunta hauria d’explicar tantes i tantes coses… Però segurament no tenen el temps ni jo l’energia.

Hauria d’explicar que estar en un camp de refugiats et porta les millors i les pitjors experiències mai viscudes; hauria de parlar de totes aquelles persones que abans per a mi no existien i ara formen part del meu passat i condicionen el meu present; hauria de parlar d’aquells refugiats que et regalen llum en el moment de més foscor, d’aquells voluntaris de totes les parts del món units per una mateixa causa que et donen la fe per creure que un món millor és possible; però també hauria de parlar d’aquells que amagaven la seva voluntat de triomfar com herois i rebre medalles darrera de cares altruistes i d’aquells que intenten treure profit de les desgràcies alienes; hauria d’explicar el punt de vista dels habitants de l’illa, que tot i la seva oposició a l’arribada de 15.000 refugiats diaris no poden evitar vessar les llàgrimes al veure nens innocents vivint aquesta barbàrie.

Hauria d’explicar la història de Zacaries, un nen sirià de 10 anys que ens ajudava a repartir tè i galetes a la resta de refugiats i que malgrat que no parlàvem el mateix idioma l’entenia millor que a ningú. Un nen que arrossegat per les desgràcies amb que la vida l’havia colpejat seguia tocant l’harmònica per alegrar a la gent. Zacaries, el Marco modern, que anava en busca del seu pare cap a Alemanya.

Hauria d’explicar que ara, quan veig una noticia de nens ofegats intentant fugir de l’horror ja no veig rostres negres sense cara sinó que veig una Nashat, un Diap, un Zedó, un Zacaries…

Hauria d’explicar tantes i tantes coses…

I si després de tot seguissin mostrant interès i em preguntessin “Que et va passar pel cap quan vas decidir fer aquest viatge?” els hi respondria que el que em va passar pel cap va ser la imatge d’aquell nen petit estirat mort a la platja. Mentre observava estirada al sofà amb la manta aquella infàmia em preguntava si la gent s’havia conformat d’un cop per totes amb la injustícia d’aquest món , si després de tants esforços l’espurna d’esperança per canviar-lo s’havia apagat.

Aquest viatge em va servir per adonar-me que l’espurna d’esperança no ha estat reduïda a cendra, encara hi ha gent que no es conforma i lluita per canviar aquest món tacat de negre. Com va dir Howard Zinn “Si la gent pogués veure que el canvi es produeix com a resultat de milions de petites accions que semblen totalment insignificants, llavors no dubtarien en realitzar aquestes petites accions”.

Carol Agulló van Oorschot

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here