Es tracta d’un dels pocs forns de calç localitzats dins del terme municipal d’Olesa de Montserrat, concretament al bosc de la Roureda, motiu que fa que sigui un element patrimonial singular
El departament de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Olesa, juntament amb integrants de l’ADF 318 d’Olesa, la secció de muntanya de la UEC, la colla Xino-xano i el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) ha recuperat un dels pocs forns de calç que encara hi ha dins el terme d’Olesa de Montserrat, i que es troba ubicat al bosc de la Roureda. Durant l’actuació també s’ha aprofitat per fer el manteniment del corriol que travessa aquest bosc i arriba a la masia de Puigventós, i que té força pendent. Aquestes accions s’emmarquen dins el Projecte de Fonts i Camins, promogut des de la regidoria de Medi Natural de l’Ajuntament d’Olesa i les entitats mediambientals locals.
El bosc de la Roureda, emplaçat a la cara nord del turó de la Gronya, s’estén des del camí que va del coll de les Espases fins a la masia de Puigventós. Es tracta d’un bosc excepcional, ja que és força inusual veure’l créixer en una cota altitudinal tan baixa, ja que és més freqüent trobar aquestes espècies vegetals per sobre dels 600 metres. I dins el bosc hi ha emplaçat un dels pocs forns de calç localitzats dins del terme municipal d’Olesa de Montserrat, motiu que fa que sigui un element patrimonial singular. Aquest forn però, s’ha anat degradant amb el pas del temps i estava parcialment enderrocat.
Els forns de calç eren construïts als boscos per produir calç viva in situ utilitzant pedra calcària i així optimitzar els recursos. Els forns, majoritàriament, acostumaven a tenir una forma cilíndrica amb un orifici a la part inferior. A dins la cambra, els calciners hi posaven pedra calcària i, mitjançant l’orifici, introduïen i cremaven feixos de llenya en el qual es coïa lentament la pedra entre 800 i 1.000ºC. La cocció durava uns dies, a vegades més d’una setmana.
És normal, doncs, trobar aquest forn en aquest emplaçament, ja que a tocar hi ha la muntanya de Puigventós, d’origen calcari.
Aquest forn va ser descobert per la secció de Recerques del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO), concretament per Jaume Morera Guixà, arran del devastador incendi del 4 de juliol del 1994, i després d’un exhaustiu reconeixement del terreny cremat amb l’objectiu de localitzar i inventariar el patrimoni rural que havia quedat al descobert. El forn va ser novament localitzat als volts del 2014, també pel CMRO i ara s’ha recuperat aquest element patrimonial a través del Projecte de Fonts i Camins, promogut des de la regidoria de Medi Natural de l’Ajuntament d’Olesa i les entitats mediambientals locals. Des del mateix projecte, que ja té una vida de 5 anys, el novembre passat es va arranjar un tram del corriol del bosc de les Pujades, entre l’escola Puigventós i la urbanització de les Ribes Blaves.
El departament de Medi Ambient ha preparat una excursió guiada per conèixer el forn i altres vestigis de l’activitat preindustrial que hi ha al nostre entorn natural. L’activitat està prevista per al dia 13 de gener.
Satisfacció pel reconeixement de la Unesco a les construccions de pedra seca
D’altra banda, des de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat i el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà es valora molt positivament que la Unesco hagi declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat la construcció de pedra seca, una candidatura presentada per vuit estats europeus. L’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va aprovar el febrer de 2017 una moció d’adhesió a la sol·licitud d’aquesta declaració, ja que Olesa de Montserrat és un dels municipis catalans on la construcció de pedra seca està molt arrelada. Precisament, la catalogació de les c9nstruccions de pedra seca que hi ha a Olesa la va fer l’any passat el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, que va constatar uns 5 quilòmetres de marges construïts amb aquesta tècnica al terme municipal d’Olesa, ja que temps era temps, el 90% del territori municipal estava cultivat.
La construcció de les barraques i marges de pedra seca consistia en la unió de pedres en gravetat, sense cap material que les lligués, i era una forma senzilla de construcció aprofitant els recursos naturals que es comptava. En el cas d’Olesa de Montserrat, hi ha un tipus de construcció de barraques de pedra seca típicament olesana, en les quals el sostre estava fet amb la fusta de les oliveres autòctones, de la varietat palomar.
Font: Ajuntament d’Olesa de Montserrat