Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Excés de Neus Aranda
Músic. Sant Feliu de Llobregat.
Excés. Sobrevivim en un món dominat per l’excés. Un excés que es presenta en moltes formes, en moltes modalitats. El trobem en diferents personalitats, en diferents espais geogràfics, en diferents moments, en diferents plataformes, però totes les possibilitats tenen en comú el fet que són massa, que són més del que cal i que aquest sobrant ens acostuma a afectar negativament.
Aclareixo, abans de seguir, que tot el que intentaré ordenar i compartir en les següents línies està escrit des d’una posició que és la meva i la de ningú més, una posició que és, segur, parcial, incompleta i injusta, i tacada per tots els meus eixos de dona, blanca, europea, heterosexual i de classe mitjana. Des d’aquí és, doncs, des d’on s’ha de llegir, amb tots els errors i falta de contextos que això comportarà. Sense cap pretensió ni de justificació ni de treure pilotes fora ni de no acceptar les pròpies incoherències o la participació (per mal que em pesi) en moltes de les coses que ara compartiré i també criticaré. Una simple reflexió quotidiana.
Un dels motius, i potser el principal, pel qual l’excés és negatiu és que quan algú o alguna cosa té més del que necessita implica, quasi segur, que algú altre té menys del que necessita. L’excés del qui té molt és, sovint, per no dir sempre, gràcies a la falta del qui té poc. I, alerta! No estic dient que tenir poc sigui un fet negatiu, de fet, tot al contrari. Dic que és preocupant que tantes tinguin menys del que necessiten i que sovint sigui perquè altres tenen de més, un de més que està alimentat per tot allò que han pogut apropiar-se o tot allò del que s’han pogut aprofitar de les qui ara tenen de menys.
Quan dic això penso en moltes situacions properes al meu dia a dia. Penso en quan veiem persones al carrer que no tenen casa ni menjar al costat d’hotels ostentosos, de botigues representant grans empreses o de grans mansions. Penso en tretze persones vivint en cinquanta metres quadrats al costat de cases innecessàriament grans plenes de coses també innecessàries. Penso en tota la gent que cobra tant més del que necessita al costat de tanta gent que no arriba a final de mes. Penso, també, en els pobles originaris indígenes de Mèxic i tota Llatinoamèrica que tot i que viuen amb poc perquè ho han escollit com a opció de vida viuen amenaçats sota l’estructura colonialista per la qual estan i estem completament dominades actualment. Penso en aquest exemple més llunyà, que en l’últim temps he pogut viure en primera persona, perquè en el fons ens mostra el mateix: que la classe social més alta pugui seguir amb els seus negocis per continuar excedint el seu excés implica la falta fins a la desaparició d’uns pobles i d’una forma de vida alternativa, cosa que és mostra clara i explícita de l’estructura social colonial que en el fons és el sistema que legitima moltes de les estructures i dels casos concrets que fins ara enumerava.
Però no només penso en aspectes econòmics o derivats, sinó també d’altres. Penso en quan un estil de música o uns grups de música en concret tenen molts espais i moments on desenvolupar-se a canvi que d’altres no en tinguin pràcticament cap. Penso en quan els espais masculinitzats viuen i es mantenen també, a canvi que les dones no puguin tenir aquests mateixos espais o oportunitats on desenvolupar-se. Penso en quan l’espai cultural prioritza el futbol traient pressupost i oportunitats a l’art, és a dir, a canvi que aquest sigui un sector altament precaritzat. Penso en quan les xarxes socials s’excedeixen de la seva funció com a eina comunicativa per compartir coses precioses i útils i passen a ocupar un alt percentatge de les nostres vides i relacions socials a canvi de fer desaparèixer moments humans d’encontre. O també penso en quan l’excés de ‘Netflix’ fa desaparèixer les estones de badar, les estones de llegir, les estones de jugar, les estones de fer un puzle o les estones de mirar la lluna.
I com tot en aquest món on vivim i en aquesta vida que no hem decidit viure però que ens ha tocat sobreviure, patir i gaudir, té més a veure amb l’excés que amb el fet en si. Aquesta norma no es compleix sempre, perquè moltes coses, moltes idees i moltes maneres de viure sí que són negatives i corrosives simplement pel que són però ara no estem parlant d’aquestes coses, o almenys no directament.
L’excés en general penso que és dolent fins i tot quan no té aquesta dualitat que ara expressava, fins i tot quan l’excés d’una no implica la falta d’una altra.
Abans de tota aquesta experiència confinada, vaig tenir el privilegi de poder experimentar unes setmanes de vida compartida amb una comunitat d’Indígenes del sud de Mèxic, a prop de la Selva Lacandona, a través d’un projecte d’observació i documentació en relació amb els drets humans. Tots aquells dies i tota aquella gent, a banda del projecte en si, em van ensenyar què era una vida d’austeritat, em van mostrar què volia dir viure sense excés tenint només el necessari i, el que encara és més difícil de desaprendre, a no tenir necessitat de més. Vaig entendre què vol dir viure sota la norma del ‘Per què sí?’ en compte de viure sota la norma del ‘Per què no?’ sota la que ens desenvolupem habitualment després que s’hagin encarregat amb constància i molt d’èxit (cal acceptar-ho per poder avançar i canviar) a què ens hi acostumem i ens sembli natural.
En tornar a la ciutat després d’aquesta experiència, tot i que era tornar a la ciutat mexicana que ja és més austera que la nostra, vaig tenir un xoc d’excés d’inputs, vaig poder notar que la quantitat d’informació que estem acostumades a rebre és molt gran gràcies a poder-ho comparar amb la vivència que acabava de tenir. Hi ha excés per tot arreu: excés de so, excés de paraules, excés d’activitat, excés de tecnologia, excés de velocitat… i fixeu-vos bé que dic excés, perquè el problema no és el so, ni la paraula, ni l’activitat, ni la tecnologia, ni la velocitat, sinó el fet que totes elles hi siguin massa. També perquè sovint el ‘massa’ implica que no ens hem pensat el ‘Per què si?’, implica possiblement que no hem pensat massa res i que per tant no ha tingut un sentit de ser. Sense sentit hi ha excés. El sentit pot ser simple, ingenu, abstracte… no cal que sigui sempre transcendental i profund, però és important. El sentit pot ser que ho necessitem, que ho sentim, que ho sabem, que ho volem compartir, que ajudarà a canviar les coses, que ens farà felices durant un instant, que farà del meu dia a dia una lluita, que aportarà alguna cosa a la conversa, i un llarg etcètera més. Però el problema és que molt sovint no en té cap, de sentit, cap ‘Per què sí?’… i també, que sovint, quan en té, és egoista i parcial. I, alerta! (un altre cop). Quan dic egoista no em refereixo a quan el sentit és que ho necessitem nosaltres mateixes o que ho sentim així, egoista em refereixo a quan no tenim en compte el mal que fa a l’altre, el que implica per al món, a quan algú sempre viu pensant en el seu melic i no pensa en res més o no pensa massa, directament.
A l’arribar a casa, em vaig trobar enmig del confinament i em vaig adonar que aquesta experiència, seguint el fil del que havia viscut a la comunitat, era i és una oportunitat. Una oportunitat per pensar en l’excés i sobretot en tot aquell excés del qual parlàvem al principi, aquell que fa que la del costat tingui menys i estigui tenint menys en aquests dies que algunes tenim la sort de poder aprofitar per repensar la nostra vida mentre d’altres viuen sense espai vital o amb violències masclistes i de tota classe o es moren sense comiat o passen gana i pateixen per com sobreviure ara i amb tot el que vindrà.
No busco culpabilitzar a qui no n’és responsable perquè això no genera cap canvi, sinó que crec que cal exigir responsabilitat a qui sí que té culpa de tot el que vivim i ja vivíem abans del confinament però que ara s’ha evidenciat i és més difícil d’amagar darrere la porta.
Dit això, desitjo un confinament ple de creativitat, canvi, reflexió, amor i ganes de desaprendre a tothom!