Totes les ciutats tenen, dins del seu capital humà, algunes persones que es distingeixen de la resta pel seu gran coneixement del lloc on viuen. Són homes i dones que, o per la seva vida personal o per la seva dedicació professional, et poden explicar el perquè de tot plegat de la realitat històrica, passada i present, d’aquell lloc en el món. Aquest és el cas del Joan Lluís Amigó i la seva relació amb la ciutat de Castelldefels. Ha acumulat quasi 40 anys d’experiència com a tècnic i cap de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Castelldefels i fins i tot durant una legislatura (2007-2011) en va ser regidor. Les ha vist de tots els colors i ha conviscut, com a treballador municipal, amb tots els colors polítics possibles.
Ara que té temps, ja jubilat, ha publicat una obra titulada “Castelldefels 1979-2019. La transformació de la ciutat”. És un llibre recomanable per apropar-se a una realitat desconeguda per bona part dels veïns i veïnes d’una ciutat com Castelldefels que, en aquests 40 anys d’història, ha passat de tenir poc més de 23.000 habitants l’any 1979 als 67.000 que indicava el cens l’any 2019. La ciutat ha triplicat el seu nombre d’habitants coincidint amb el restabliment de la democràcia a Espanya, i aquest creixement demogràfic ha anat acompanyat d’un gran volum d’inversions en urbanisme, equipaments i serveis que “han fet de Castelldefels un lloc on ara tothom hi vol anar a viure”, tal com manifesta el mateix autor.
És precisament aquí on l’obra de Joan Lluís Amigó situa els seus fonaments argumentals. Segons ell han estat els ajuntaments democràtics els que, posant fil a l’agulla i en uns temps en què quasi no hi havia fil ni agulles a l’abast, han mirat de cosir una realitat social que estava absolutament deixada en mans del caos, la il·legalitat i la improvisació amb què l’urbanisme municipal es movia dins la dictadura franquista. Això es posa de manifest en el llibre amb el testimoni d’alguns dels regidors/es dels primers temps democràtics, que expliquen com els costava de convèncer els veïns de l’època que s’havia de complir rigorosament amb el pagament d’impostos municipals o com el Castelldefels de 1979 era una mena de ciutat sense llei, més pròpia del llunyà oest americà, en què molts carrers del terme municipal no tenien clavegueram, ni enllumenat ni asfalt.
A tot allò, en una època de misèria pressupostària, feblesa institucional i tanta feina per fer als carrers, van haver de fer front els pioners de la política municipal en la democràcia de recent creació. Regidors i regidores com Pep Solé, Matilde Mas, María Josep Udina, José Manuel Pavón o Juan Manuel Patón (en la veu de Lourdes Carreras), entre d’altres que aporten el seu testimoni a través d’unes entrevistes fetes per l’autor i que fan les delícies del lector durant la segona meitat del llibre. Tambè hi trobem els testimonis més recents d’alguns exalcaldes ja del segle XXI. Són Antonio Padilla, Joan Sau, Manuel Reyes i la primera dona alcaldessa de Castelldefels, Candela López. Amb aquestes converses el lector fa una passejada amena per la història política, urbanística, econòmica i social d’una ciutat que ja començava a ser un enclavament privilegiat on anar a viure.
Res a veure amb les penúries viscudes pels castelldefelencs i castelldefelenques durant els segles anteriors, i fins ben entrats al segle XX. El mateix Joan Lluís Amigó i l’autor del pròleg, un altre tècnic municipal amb molta experiència, Alfonso López Borgoñoz, han dedicat molts anys a aprofundir en els arxius locals que demostren que el Castelldefels del passat era una ciutat depriment i deprimida, plena d’aiguamolls que afavorien la insalubritat i el paludisme. És per això que en referir-se a aquesta realitat, ja passada i superada, l’autor de l’obra conclou que, fins fa poc més d’un segle, “Castelldefels era bàsicament una ciutat de mala mort”. Paraula de Joan Lluís Amigó. Lectura més que recomanable la del seu llibre “Castelldefels 1979-2019. La transformació de la ciutat”.
Goyo Benítez Periodista. Castelldefels. twitter: @goyobenitez
Fotografía: Shbarcelona