El 14 d’abril es va commemorar l’aniversari de la República. Aquest diumenge passat, 16 d’abril, Sant Feliu En Comú Podem, va organitzar un Vermut Republicà a la Plaça Elisabeth Eidenbenz de la capital de la comarca. Al costat de la candidata a alcaldessa, Lídia Muñoz, va intervenir Carles Vallejo (a la fotografia), president de l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, veí de Cornellà i treballador de CCOO de SEAT, torturat l’any 1970, durant la dictadura franquista, a la Prefectura de Policia de Via Laietana de Barcelona. ElBaix.cat té la satisfacció de reproduir el seu discurs.
Bon dia a tots i totes, en primer lloc en nom de l’Associació Catalana de Persones Ex preses Polítiques del Franquisme voldria agrair la invitació per compartir aquest Vermut Republicà amb vosaltres en un lloc que no podia ser més idoni, la plaça Elisabeth Eidenbenz.
L’Elisabet, infermera i mestra, representa la humanitat solidaria que front la indiferència de les democràcies europees i l’adversitat dels règims feixistes davant la tragèdia humanitària desencadenada per la victòria dels colpistes va fundar la maternitat d’Elna per atendre les dones i els nadons que van haver de fugir en una marea humana de gairebé mig milió de persones que el gener i febrer del 39 van refugiar-se a França.
La recent aprovada llei de Memòria Democràtica estableix el 8 de maig com el dia del record i homenatge a les víctimes de l’exili conseqüència de la guerra i la dictadura. Aquest any ho recordarem a Argelers i Cotlliure. Els propers 27, 28, 29 i 30 també ho commemorarem amb la Marxa de la retirada organitzada per diverses organitzacions memorialistes, entre elles La desbandà.
Cal tenir present que des de l’agost del 36 fins al febrer del 39 la Catalunya republicana va acollir 900.000 persones refugiades que fugien de les zones ocupades per les tropes colpistes. Una solidaritat immensa si pensem que Catalunya llavors comptava amb 3 milions d’habitants, i va acollir quasi un terç de la seva població. Però és que només el Baix Llobregat va acollir-ne més de 90.000 persones (el que suposa dues vegades la població actual de Sant Feliu)
Durant la llarga nit del franquisme a casa meva, a diferencia de moltes altres famílies, no va imperar el silenci i els meu pares recordaven cada any dues dates, el 14 d’abril per la proclamació de la República i el 16 de febrer, dia del triomf electoral del Front Popular i del Front d’Esquerres a Catalunya. Per a ells era el record de les conquestes i els somnis arrabassats.
Avui recordem la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 que no s’admira tant “per se”, com perquè va permetre l’ascens al govern de les classes populars, va fer un programa de transformació social que va germinar al Front Popular, duent a terme la reforma agrària i laboral, l’educativa i el laïcisme veritable, sense embuts.
Voldria llegir-vos unes paraules de Maria Salvo, que fou presidenta de la nostra Associació i que ens va deixar als seus cent anys
Aquell 14 d’abril de 1931 per al meu germà i per a mi era un dia com els altres. Anàvem a escola, en arribar al col·legi vàrem presenciar un fet insòlit: Donya Ramona (mestra de les nenes) i Don Santiago (mestre dels nens) conversaven al pati sense atendre el xivarri de la quitxalla de les seves classes respectives. En acabar la seva conversa, van començar les classes normalment.
Vull destacar que aquella parella de mestres eren joves, i ensenyaven amb el mètode Montessori, lliure de l’ensenyança religiosa d’aquell temps.
Cap al mig dia Donya Ramona va aturar la classe i va treure d’un calaix una bandera amb una franja morada, va retirar del balcó la que fins llavors havia onejat al pal i la va canviar per l’altra. I de manera solemne va anunciar que s’havia proclamat la República i que el rei i la seva família marxarien del país.
A continuació digué que, des d’aquell moment, desapareixia la separació de nens i nenes a les classes i que podríem anar a jugar junts. Finalment afegí: “Avui és un dia excepcional per al país i, per tant, és festa. Podeu marxar a casa vostra.”
Els carrers estaven plens de gent i passaven camions amb ciutadans que feien onejar banderes iguals que la que Donya Ramona havia posat al balcó de l’escola. Cantaven cançons desconegudes per a mi. Aquella multitud era un esclat d’alegria!
En arribar a casa, vaig preguntar al pare què volia dir la República. Va contestar-me que el rei marxava del país.
Varen canviar moltes coses al país, entre elles l’ensenyament, que va passar a ser mixt. Nois i noies compartien les mateixes tasques en les escoles públiques: les visites als museus, a exposicions, a representacions de teatre, a lectures comentades, formació de corals i grups de teatre. Un desenvolupament actiu en moltes activitats que varen influir en la nostra adolescència. Molts d’aquells escolars no havien anat mai de colònies durant les vacances, des de llavors, gaudiren de vacances organitzades per la Generalitat. En el terreny cultural l’avenç va ser espectacular.
Examinant el contingut de moltes lleis dictades en el curs del període republicà, es constata que va obrir una porta d’esperança per al poble.
Em referiré a algunes d’aquestes lleis de forma comparativa amb lleis posteriors franquistes.
- Article 1r Llei republicana: “La dona té la mateixa capacitat que l’home”.
- Article 57 Codi Civil franquista: “El marido debe proteger a la mujer y ésta obedecer al marido”.
- Article 2n Llei republicana: “El matrimoni no és causa modificativa de la capacitat d’obrar de la dona”.
- Article 58 Codi Civil franquista: “El marido es el administrador de los bienes conyugales”.
- Article 3r Llei republicana: “La llei no considera el marit amb autoritat sobre la muller ni li atorga la seva representació”.
- Article 58 Codi Civil franquista: “La mujer está obligada a seguir al marido donde quiera que éste fije su residencia”.
Podríem seguir esmentant altres lleis republicanes: la del divorci, la de l’avortament, el vot femení… en què queda ben palesa la diferència entre elles, unes progressistes i les altres retrògrades i no fa tants anys que ha costat molts esforços tornar-les a posar en vigor.
Queda ben remarcat que les dones varen tenir la possibilitat de sortir de la dominació secular que patien i que aquesta dominació va retornar amb el triomf de Franco. La derrota de la República va ser una tragèdia per al poble espanyol, i doblement per a les dones, que varen perdre els drets assolits durant l’etapa republicana i els que van gaudir durant la guerra de 1936 a 1939, participant activament en totes les tasques generals del país. En llocs de treball de gestió i responsabilitat, en fàbriques, hospitals, escoles, refugis, partits polítics, suportant durant 32 mesos a la rereguarda el rigor d’una guerra provocada pels militars feixistes.
Per això, els actes com aquest, recordant la República, són una lliçó d’història que s’ha de valorar com una afirmació dels ideals dels sacrificats.
Durant molts anys, els lluitadors i les lluitadores antifeixistes reclamaven el dret que es conegués la seva participació en la recuperació de les llibertats arrabassades el 1939. Els joves tenen el dret i el deure de conèixer la verdadera història del nostre país, i de participar en l’esforç de consolidar la democràcia que tant ens ha costat recuperar.
El combat continua, amb l’esperança d’assolir un món el més igualitari i just que sigui possible.
Carles Vallejo. President de l’Associació de Persones ex Preses Polítiques del franquisme.
Fotografia: Sant Feliu En Comú Podem