Les eleccions del 23 de juliol no són unes eleccions normals. La irrupció de l’extrema dreta de Vox i la possibilitat que formi govern amb el PP és una novetat preocupant. De forma suïcida, a Catalunya hi ha qui defensa que seria el mateix un govern de PP i Vox que un del PSOE i Sumar, i s’apunta a allò de “com pitjor, millor”. Però per al país, la seva gent, el seu autogovern i la seva llengua, aquest raonament és perillosament equivocat. És per aixó que en aquests moments hi ha persones que voten habitualment opcions netament independentistes que es plantegen la possibilitat d’optar ara per Sumar- En Comú Podem pel rol decisiu que aquesta formació política pot jugar per fer possible un govern progressista en el que les esquerres alternatives al PSOE tinguin un paper fonamental. En aquestes eleccions estan en joc fonamentalment aspectes relacionats amb les polítiques econòmiques, socials, laborals o mediambientals i la possibilitat de continuar ampliant drets, però a Catalunya, encara que amb una intensitat diferent a d’altres comicis, el tema nacional també pot condicionar el vot de part de la ciutadania.  Heus aquí, segons la meva opinió de sobiranista convençut, els arguments que justificarien el vot independentista i sobiranista a En Comú Podem:

  1. Perquè defensa el dret del poble català a votar sobre el seu futur.

És ben cert que en l’inici de la campanya ni Sumar ni En Comú Podem van encertar massa en explicar la seva política en relació als drets nacionals de Catalunya. L’absència de l’autoritat moral de Jaume Asens com a cap de llista va contribuir a fer més gros un embolic convenientment magnificat per TV3 i els mitjans de comunicació independentistes. Després de l’afirmació clara i contundent de Yolanda Díaz, en la seva entrevista a La Vanguardia del dilluns 10 de juliol, apostant perquè els catalans i catalanes puguin votar l’any 2024 l’acord al que s’arribi a la Taula de Diàleg, més d’un digital ha optat per obviar una noticia que trenca alguns esquemes i que ja ha posat nerviós al PSOE.

Catalunya En Comú es va declarar des de la seva assemblea fundacional a favor del dret a decidir i del dret de Catalunya, en tant que nació, a la seva autodeterminació. Seguia així la tradició del PSUC i d’ICV. Però això no implica que avui sigui possible exercir de forma efectiva aquest dret; i constatar-ho no vol dir renunciar-hi de cara al futur. L’any 1989, en motiu del desè aniversari de l’Estatut, el Parlament va aprovar, amb els vots d’Iniciativa per Catalunya, que “l’acatament del marc institucional vigent (…)no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació”.

El president Aragonés i els juristes que l’assessoren ho saben prou bé: la proposta d’un referèndum pactat, si és d’autodeterminació, xoca amb la Constitució; per això, el Govern català va crear el mes d’abril un Consell Acadèmic sobre l’Acord de Claredat que es vol presentar a l’Estat. Una de les qüestions sobre les que s’ha de pronunciar és la de “Quines característiques hauria de complir un referèndum sobre el futur polític, o altres mecanismes anàlegs, per gaudir de la màxima legitimitat i inclusió i assegurar-ne la validesa i la implementació”. Malgrat haver-se anunciat un primer informe en dos mesos que ja han passat, curiosament, el Consell Acadèmic no ha tingut temps de publicar-lo abans d’unes eleccions generals tan importants com aquestes. La línia fina entre referèndum i consulta, d’una banda,  i referèndum d’autodeterminació, d’una altra, (que no són el mateix) plana sobre la possible proposta del Govern de la Generalitat. I la seva barreja interessada ha estat utilitzada per desqualificar alternatives realistes que no impliquen cap renúncia a res. De fet, tampoc defensa un referèndum d’autodeterminació Junts per Catalunya que propugna una declaració unilateral d’independència, perquè “ja ens vam autodeterminar l’1 d’octubre de 2017”, tot i que ni un sol observador internacional donés validesa jurídica a aquella valenta i massiva mobilització del poble català. Una mobilització, per cert, en la que va participar molta gent dels Comuns, malgrat el terrible error comés pels partits independentistes, un mes abans, en el Ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, on es van vulnerar els drets de l’oposició i es va menystenir el paper d’institucions d’autogovern com el Consell de Garanties Estatutàries.

Ara ens trobem en una fase diferent: existeix una Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català (que Feijóo, conscient de la seva importància, ja ha anunciat que pensa eliminar). El que seria legalment factible és que el que acordin els dos governs es posi a votació de la ciutadania: això podria concretar-se en un referèndum consultiu per conèixer l’opinió dels catalans i les catalanes sobre el futur del nostre país o en una consulta sobre els termes del mateix acord al que s’hagués arribat a la Taula de Diàleg. Alguns demòcrates espanyols haurien de reconèixer l’anomalia que suposa que l’Estatut que regeix Catalunya sigui diferent del que va votar el poble català. Encara que al PSOE no li agradi, allò que fa un temps semblava impossible, les noves majories al Tribunal Constitucional ho poden fer viable. La presència de Sumar- En Comú Podem en el Govern de l’Estat pot ser decisiva, tal com ha anunciat Yolanda Díaz, per posar en marxa aquest mecanisme. Una via certament farcida d’obstacles, però molt més factible que les apel·lacions a una unilateralitat que, segons totes les enquestes, la majoria de la població rebutja.

2. Perquè Sumar s’ha constituït com una agrupació confederal de forces sobiranes al seu territori.

L’operació de Sumar és una novetat notable en el panorama polític de l’Estat espanyol. Per primera vegada es planteja de debò una articulació confederal de les esquerres, respectuosa de les diferents sobiranies, entre forces polítiques d’àmbit estatal i d’altres que tenen com a àmbit exclusiu d’actuació la seva nació o la seva nacionalitat. Finalment s’ha entès (tot i que a alguns els hi ha costat) que són aquestes forces, com Compromís, Ara Més, En Comú Podem o la Chunta Aragonesista, les que han de liderar el projecte als seus territoris. Ara toca consolidar aquesta formulació que és l’expressió organitzativa d’una concepció plurinacional i plurilingüística  de l’Estat. I que és una alternativa autèntica al vell centralisme consubstancial al PSOE. La imatge de l’enyorat José Antonio Labordeta plana sobre aquest nou projecte.

  1. Perquè ajuda a bastir una aliança de partits sobiranistes dels Països Catalans

El País Valencià i les Illes s’enfronten a situacions molt complicades amb l’arribada de PP i Vox als diferents àmbits de govern: les Corts, el Parlament, el Govern de la Generalitat valenciana i el Govern balear, els governs insulars de Mallorca i Menorca, ajuntaments, diputacions… Les amenaces preelectorals ja s’estan convertint en realitat en forma d’acords contra la llengua comuna, els drets nacionals i de les dones, la memòria democràtica i la lluita contra l’emergència climàtica o en l’aplicació de censura a les activitats culturals. En aquestes circumstàncies, és essencial que Compromís i Ara Més tinguin una presència destacada a les Corts espanyoles i puguin influir i, per què no, participar directament, en un possible govern progressista. I aquest valor afegit els hi aporta la confluència amb Sumar. No és un tema menor que el sobiranisme de les Illes arribi per primera vegada al Congrés dels Diputats.

Aquesta aliança obre noves perspectives de coordinació entre En Comú Podem, Compromís i Ara Més. Cal tenir present el respecte a la pluralitat que hauria de presidir la col·laboració: Ara Més inclou, per exemple, militants  d’ERC a les Illes (cosa que Gabriel Rufián sembla ignorar quan insulta Sumar). Cal aprofitar l’avinentesa per enfortir els lligams entre aquestes forces polítiques i d’altres de la Catalunya Nord (on el català pateix l’atac renovat del centralisme francés), Andorra, l’Alguer i la Franja, per defensar les moltes coses, començant per la llengua i la cultura, que ens uneixen.

  1. Perquè no és creïble que Yolanda Díaz faci més por que Abascal.

ERC viu moments d’extrema confusió. L’aposta de Gabriel Rufián com a candidat a l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet per tal d’estirar del vot metropolità desafiant al PSC va acabar el 28 de maig en un estrepitós fracàs. ERC no va esdevenir alternativa als socialistes a l’àrea metropolitana de Barcelona, on va quedar en cinquè lloc després de PSC, En Comú Podem, Junts i PP. I més enllà de Barcelona, va patir doloroses derrotes en molts municipis començant per allà on governava: Tarragona i Lleida.

Això i la manca d’habilitat negociadora a l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, amb un canvi sobtat d’aliances que ha suposat passar de pactar els pressupostos al Parlament amb els Comuns i el PSC a subordinar-se a Junts al món local, pot justificar el nerviosisme del principal assenyalat pels mals resultats, Gabriel Rufián, que el 23 de juliol es juga el seu futur polític. Però això no el pot portar a perdre els papers i a convertir una campanya electoral tan important per a Catalunya en l’escenari de les seves fòbies personals i a mostrar-se encara ressentit amb qui va el va assenyalar pel seu immens error en votar al costat del PP en contra de la reforma laboral. A molta gent independentista i d’esquerres li ha fet vergonya la seva afirmació que li fa més por Yolanda Díaz que Abascal. Que ho pregunti al País Valencià i les Illes. Que ho pregunti a les dones del seu partit. I que ho pregunti a CCOO i UGT.

I ara, ERC, en un nou canvi sobtat de tàctica, intenta apuntar-se el mèrit dels indults, que d’entrada va menysprear, i de la reforma del Codi Penal, quan tothom sap que els principals ideòlegs i promotors en van ser Jaume Asens i Unidas Podemos.

És una llàstima que l’arribada de les eleccions hagi malmès la bona relació que es començava a dibuixar entre ERC i Comuns. Potser farien bé, uns i altres, en intentar refer els ponts: seria la forma més eficaç d’enfortir l’esquerra nacional.

  1. Perquè a En Comú Podem hi ha independentistes

Segons les enquestes, un percentatge minoritari però significatiu de l’electorat habitual d’En Comú Podem (al voltant del 30 %, segons l’últim baròmetre del  CEO) votaria afirmativament en una consulta legal sobre la independència; i una claríssima majoria es declara partidària d’un referèndum pactat. Ada Colau, en el seu discurs del 17 de juny a l’Ajuntament de Barcelona va recordar la presència de molta gent independentista dins els Comuns. I candidats o candidates del 23-J, com l’exregidora de la Paeria, Elena Ferre, cap de llista per les Terres de Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, o l’activista cultural Pere Camps, candidat al Senat, en són.

Una part de les persones independentistes o amb una especial sensibilitat sobiranista s’agrupen dins els Comuns en el col·lectiu  “Un Sol Poble”. No és un corrent organitzat i s’identifica amb la direcció del partit integrada per les coordinadores Ada Colau, Jessica Albiach i Candela López. Alguns dels seus membres formen part de la Comissió Executiva i del Consell Nacional dels Comuns. Es tracta d’un àmbit de reflexió que vol potenciar i difondre el missatge nacional de Catalunya en Comú. Els actes que ha organitzat ho expliquen prou bé: la reivindicació del llegat polític de Josep Benet, l’acte en defensa de la llengua catalana o l’homenatge al dirigent del PSAN i de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i fundador d’Iniciativa per Catalunya, Joan Armet.

Que de vegades hi ha contradiccions? Segur. Però no més que les que es poden produir en qualsevol organització política.

Un vot coherent

El 23 de juliol és evident que la majoria dels vots a Sumar- En Comú Podem no seran independentistes, i alguns ni tan sols sobiranistes. Però ben segur que una bona part del suport a En Comú Podem provindrà de persones que creuen en el dret de Catalunya a l’autodeterminació i que, alhora, volen un govern progressista a l’Estat espanyol i barrar el pas a la dreta i l’extrema dreta.

Salvador Illa es mostra neguitós per les expectatives de Yolanda Díaz i, de forma lamentable i prepotent, ha qualificat la pugna decisiva entre Sumar i Vox pel tercer lloc com de “Segona Divisió”. Alguns no han entès que ja no som a l’època del bipartidisme (malgrat Antena 3 i La Sexta l’intentin ressuscitar) i somien amb una esquerra alternativa reduïda a la mínima expressió que permeti governar al PSOE però que no el condicioni de forma decisiva.

Davant la desorientació de l’independentisme oficial, immers en l’absurd debat sobre l’abstenció, la possible aparició de noves ofertes electorals que el volen “reiniciar” i la decepció produïda per les promeses fallides d’ERC, Junts i la CUP, no és cap contradicció que moltes persones independentistes i progressistes optin, des del realisme, per En Comú Podem.

Jaume Bosch. Advocat i exdiputat al Parlament

Fotografia del Congrés de Diputats: CCMA

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here