La Transició
Hi ha dues teories sobre el període anomenat “Transició” que no comparteixo. Segons la primera, el pas del franquisme a la democràcia es va produir gràcies a una operació per dalt, basada en l’esforç combinat del rei Juan Carlos I i de sectors provinents de l’antic règim: d’acord amb aquesta versió, les forces antifranquistes hi van jugar un paper secundari. Xavier Domènech, a “Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979)” (Akal, 2022), desmunta aquest plantejament interessat i posa de manifest el protagonisme fonamental del moviment obrer en la lluita per fer impossible la continuïtat de la dictadura.
La segona teoria presenta la transició com una traïció de les forces democràtiques: les esquerres i els sindicats de classe haurien renunciat a anar més lluny, acceptant, per exemple, la monarquia i la prohibició del dret a l’autodeterminació. Una bona part de l’independentisme, especialment el de nova fornada, ha fet seva una concepció que fa un temps només defensava l’anomenada esquerra anticapitalista i que considera que el “règim del 78” no va representar la implantació d’un sistema democràtic. És una visió profundament injusta, que ha fet fortuna en paral·lel al procés sobiranista de Catalunya i que suposa un autèntic insult a la memòria de les persones que van lluitar contra el franquisme sacrificant-hi en alguns casos la vida o molts anys de presó. Curiosament, la interpretació de l’esquerra antisistema i de l’independentisme més abrandat acaba donant la raó a la primera visió, la dels sectors poderosos de l’Estat espanyol, la que menysprea el paper de l’oposició antifranquista. Aquesta idea oblida que la ciutadania que l’any 1978 va votar la Constitució (a Catalunya amb el suport del 90’5 % dels electors amb una participació del 68 %) no eren marionetes espantades sinó ciutadans i ciutadanes que havien viscut el franquisme i sabien què s’hi jugaven: que era fonamental assolir la democràcia encara que no es pogués arribar a tots els objectius desitjats. Acusar de traïció Jordi Pujol, Josep Benet, Antoni Gutiérrez o Joan Raventós, que van tenir el suport majoritari del poble català, és un exercici d’ignorància.
La Constitució segrestada
La Constitució del 1978 és oberta i flexible, però, des de fa anys, la dreta política i judicial, que en el moment de la seva aprovació s’hi va mostrar total o parcialment contrària, ha marcat de forma exclusiva la seva interpretació. Un Tribunal Constitucional, que els primers anys va gaudir d’un prestigi ben guanyat (fent impossible, per exemple, l’any 1983, la LOAPA, tal com l’havia concebut el PSOE per limitar l’autogovern de les Comunitats com a resposta atemorida al cop d’estat del 1981) va passar a ser un instrument de la dreta més reaccionària: la sentència contra l’Estatut català del 2006 n’és el cas més destacat.
La dreta va trencar els equilibris de la Constitució: “indissoluble unitat” de l’Estat però reconeixement de nacionalitats i regions, oficialitat del castellà però també d’altres llengües que han de ser objecte “d’especial respecte i protecció”, possibilitat d’aplicar l’article 155 per suspendre l’autonomia però també l’article 150.2 que permet traspassar o delegar gairebé sense límits a les CCAA qualsevol competència estatal a través d’una Llei Orgànica. S’ha acabat imposant sempre la versió mes restrictiva i excloent. El PSOE ha acceptat durant anys aquesta deriva empobridora; i la resta de les esquerres no han sabut trobar un discurs propi i alternatiu en defensa de les possibilitats que la mateixa Constitució ofereix. Regalar la Constitució a les forces reaccionàries és un greu error.
Una altra Constitució (sense reformar-la) és possible
PP i Vox intenten segrestar la Constitució fent-ne una lectura paradoxalment anticonstitucional que suposaria un retrocés històric pel que fa a molts dels avenços aconseguits (des del nostre autogovern i els drets de les dones, inclòs el de l’avortament, als drets laborals, a la llibertat d’expressió o a l’ús de la llengua pròpia als territoris de parla catalana). El resultat de les eleccions del 23 de juliol ofereix a les forces polítiques progressistes i sobiranistes la possibilitat d’impulsar una aplicació de la Constitució en la que, per moltes opinions interessades en contra que apareguin, hi cap una llei d’amnistia, els referèndums consultius per esbrinar la voluntat del poble català sobre el seu futur, l’ampliació de drets personals, socials i laborals, l’increment de les competències autonòmiques i un sistema just de finançament, la protecció de les llengües oficials també a les Corts i a Europa, el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol o la lluita decidida contra l’emergència climàtica. La nova composició del Tribunal Constitucional permet pensar que aquest camí és transitable mentre no hi hagi una majoria suficient per a reformar el text constitucional. I tot això cal fer-ho, no per donar satisfacció a Junts, que amb tan sols l’11 % dels vots és la cinquena força política de Catalunya, sinó perquè és indispensable refer un pacte constitucional avui trencat.
Espriu al Congrés
La majoria que aquest 17 d’agost va permetre configurar la Mesa del Congrés és la que ha de fer possible aquesta via. La mallorquina Francina Armengol va voler visualitzar el plurilingüisme que hi ha a l’Estat espanyol, i que ara es podrà expressar al Congrés, recuperant un massa oblidat Salvador Espriu. No va poder deslluir el moment la infantil pugna pel protagonisme entre Junts i ERC, que no els hi va estalviar la crítica immediata de l’ANC. Un símbol dels nous temps és que la qüestionada Meritxell Batet ja no és presidenta del Congrés, que Vox ha perdut la vicepresidència que tenia i que Sumar ha passat a disposar de la vicepresidència tercera i de la secretaria primera, que torna a ser exercida per un diputat d’En Comú Podem, Gerardo Pisarello.
Ara resta el més important: la investidura i la configuració d’un nou govern entre el PSOE i Sumar. S’atrevirà el PSOE a donar una segona oportunitat a la Constitució del 1978?
Jaume Bosch. Ponent de l’Estatut de 2006
Fotografia de la Presidenta del Congrés, Francina Armengol: Betevé