Nou fenomen de la cultura pop, boom en taquilla i aixecant amor i odi a parts pràcticament iguals, “Barbie” -gràcies també a una estètica espectacular i a una potent banda sonora-, ha aconseguit posicionar-se com a una de les pel.lícules més importants de l’últim any, fet que han rubricat les seves vuit nominacions als Premis Oscar de l’Acadèmia de Hollywood.
“Barbie” és una pel·lícula molt divertida si entres en el joc que proposa la seva directora, Greta Gerwig (“Lady Bird”, “Mujercitas”), amb una Margot Robbie i un Ryan Gosling que brillen en una comèdia pop en tecnicolor, que com les bones comèdies, és menys inocua del que sembla a simple vista.
El film aborda la diversitat, la identitat femenina, les expectatives socials i el masclisme, des del que a l’inici sembla un inofensiu món extra “cuqui” i molt molt rosa. I durant els seus primers minuts, dedica temps i esforç a mostrar l’estil de vida de la seva protagonista, Barbie (Margot Robbie), que viu en el que sembla una realitat paral.lela i ideal.
Però una Barbie envoltada de barbies és al cap i a la fi una nina més, en una enorme amalgama de barbies de tots els models, on destaca el cameo de Dua Lipa -que participa a la BSO en companyia d’artistes com Billy Eilish, Lizzo, Nicki Minaj i Karol G- com a Barbie Sirena. Aixi, l’argument d’entrada aborda el tema de la identitat a través de les característiques de la joguina, i dels canvis sobtats que es produeixen quan la nina més clàssica de totes, ni més ni menys que la Barbie estereotípica, comença a plantejar-se preguntes sobre la seva propia vida.
Tots aquests personatges, les barbies, els kens i els allans, conviuen en un entorn immutable, on no passa el temps, ni canvien les estacions: fet que porta sense masses subtileses a la segona reflexió important del film. El guió de Greta Gerwig i Noah Baumbach, explora des d’una perspectiva peculiar de dimensió paral·lela i de rutina estrambòtica, la nul.la capacitat de sorpresa, de curiositat, i de fer-se preguntes sobre la realitat que els envolta, de tots els habitants de Barbieland.
Un fet que canviarà quan la nostra Barbie es comenci a fer preguntes existencials que sembla que mai s’havia fet abans, o encara pitjor, que només es fan aquelles a qui es cataloga de “boges” i es retira de la societat de Barbieland. El que el guió aconsegueix mostrar-nos de manera convincent és que Barbie és una nina que no sap que ho és. Però també que serà la pedreta que iniciarà l’allau, en un univers color de rosa a punt de col·lapsar. I Greta Gerwig és conscient que els canvis interiors es manifesten també a l’exterior.
És aleshores quan la pel·lícula comença a canviar. El relat, que durant el primer tram barreja fantasia amb ironia i moooolt de sucre, avança cap a un nou nivell, quan s’inicia l’aventura d’una que Barbie necessita urgentment respostes. I les comença a buscar descobrint-nos un dels personatges més especials del film, la Barbie Gimnasta (Kate McKinnon), condemnada a l’ostracisme per ser “la rara”, i curiosament o precisament per això, també la figura amb més consciència de BarbieLand.
Apuntalada en tot moment per uns visuals extremadament potents, la narració aconsegueix aprofundir en un poc habitual camí de l’heroi, o de l’heroïna; i convertir Barbie un personatge en desenvolupament, després de tota una vida d’immutabilitat. Barbie s’enfronta al descobriment de que les seves preguntes no tindran resposta en la seva zona de confort, i comença a ser conscient que fins aquell moment ha viscut en la ignorància. És aleshores quan el personatge de McKinnon, li dona la clau: si la solució no es troba dins de Barbieland, haurà de sortir-ne.
La picada d’ullet a “Matrix” és més que obvia en una escena on Barbie, pràcticament igual que el Neo de les Wachowski, ha d’assumir que és l’escollida, encara que en aquest cas no sàpiga ni ella mateixa massa per a què. I aquí comença l’aventura, la recerca de la veritat, el viatge de Barbie de Barbieland al real world. La nostra nina està a punt d’endur-se un bany de realitat dels que fa mal, i de descobrir la vellesa, la mort i per tant la por al futur, la maldat i la desigualtat. Ja és al nostre món.
I aquí, la nostra protagonista és un producte amb un estàndard de bellesa impossible, inclús un pel antiquada, però símbol d’una generació de nenes a les que Gerwig homenatja de forma evident, sobretot mitjançant el personatge entranyable interpretat per America Ferrera. I no sempre un símbol admirat o estimat, en molts casos -com el de la filla de Ferrera-, n’hi ha tantes que l’odien com que l’estimen. En el fons, sempre passa el mateix amb els símbols.
La pel·lícula aborda aquí el masclisme i el feminisme, però també el consumisme o la cultura de masses; i tot i tenir moments brillants i emocionants, no sembla que pugui acabar d’aprofundir en cap d’ells i això ha despertat crítiques de maniqueisme i superficialitat. Però potser la intenció era aquesta, assenyalar els problemes donant-los per coneguts per als que sempre hem viscut en aquest món que la Barbie tot just ha començat a descobrir. A nosaltres ens cal un anàlisi del que descobreix la nostra nina? Si és el nostre pa de cada dia! Aquí l’única sorpresa és per a ella mateixa i per a un Ken que després de seguir a Barbie com un gosset, es convertirà -o més ben dit el nostre món corromprà fins a convertir-lo-, en l’antiheroi de la història.
I malgrat la pàtina de superficialitat de la història, Margot/Barbie brilla amb una força brutal en contrast amb el gris del nostre món, i no nomes gràcies al glitter dels seus modelets espectaculars, sinó a la seva calidesa, amabilitat, i innocència quasi infantil. I aquí ens adonem que la seva reflexió és més profunda del que podria semblar, doncs el missatge final és d’una contundència que sorprèn donat el to de la resta de la pel.lícula, un missatge que us animo a descobrir veient-la. Qui sap, potser cada un i una de nosaltres rebi un missatge diferent, però el que està clar és que Barbie és molt més del que sembla, una heroïna al seu propi món i potser ara també al nostre.
I aquí hagués acabat la crítica si aquesta s’hagués escrit abans de les nominacions als Oscar. Però com que elBaix ha recuperat la secció Diumenge de Cinema aquest 2024, les coses han estat diferents, i em permetran tancar aquest assaig sobre Barbie denunciant precisament un dels fets que denuncia el mateix film.
Ja hem dit que “Barbie” ha rebut vuit nominacions als premis de l’Acadèmia. Cap sorpresa, sabem que era inevitable la pluja de nominacions per a una de les cintes protagonistes indiscutibles del darrer any. No, el que ha donat a parlar sobre les nominacions no ha estat precisament el número sinó les categories, o més aviat, aquelles en les que no ho ha estat: actriu principal i direcció.
Una pel.lícula dirigida per una dona i protagonitzada indiscutiblement per una dona, una crítica al masclisme del nostre món que malauradament beu de la seva propia medicina, doncs no som a Barbieland sinó al món real i aquí els acadèmics del cinema han decidit que qui mereix la nominació -fet que no posem en dubte- és Ryan Gosslyn. Potser és per premiar l’atreviment d’un home al posar-se malles. Però el que sabem segur és que el mateix Gosslyn ha denunciat -amb una frase que ens hem fet nostra- que “no hi ha Ken sense Barbie, ni “Barbie” sense Gerwig”. Amén.