Fer de la necessitat virtut

Cada vegada és fan més evidents els motius pels quals el president Aragonès ha convocat eleccions anticipades. Certament ERC volia aprovar els pressupostos del 2024 però, constatat el seu fracàs parlamentari, el president podia, tal com havia promès, governar encara tot un any utilitzant els mecanismes que la legislació li atorga amb els pressupostos prorrogats. Només cal escoltar la consellera d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, que ha reconegut que la pròrroga “era una opció, però això ja és decisió del president” i ha afegit que intentaran salvar durant el dos mesos que els hi queden les partides contra la sequera o per millores en sanitat o educació, a través d’un decret de suplement de crèdit que hauria de validar el Parlament. El president Aragonès  ha preferit fer, però, com Pedro Sánchez, de la necessitat virtut, i convocar eleccions el 12 de maig. Les raons tenen molt a veure amb el pànic que experimenta ERC davant el retorn postamnistia de Puigdemont i amb l’intent de dificultar l’aparició d’altres candidatures independentistes. Si ERC queda en tercer lloc per darrera de PSC i Junts es pot veure atrapada en un dilema sense sortida. Per tal de tapar aquests motius poc amables s’ha desfermat una operació per terra, mar i “Ara” contra els Comuns. Com si aquest partit, que és a l’oposició i que no va votar Aragonès com a president, fos el responsable que el Govern hagi estat incapaç de construir una majoria per aprovar els pressupostos.

El president Aragonés ha utilitzat un argument ben curiós per definir la situació actual: segons ell, hi ha dos partits “responsables”, ERC i PSC, i dos partits “irresponsables”, Junts i els Comuns, Per a continuació afirmar sense immutar-se que no vol pactar amb l’altre partit responsable, però potser sí amb els irresponsables. La seva maniobra ha descol·locat fins i tot membres de la mateixa ERC, com una irritada Elisenda Alemany, que ja es veia governant Barcelona, pactant amb el PSC. Un pacte que ara queda en suspens fins després del 12 de maig, com va quedar amagat l’acord amb PSC i Comuns a la Diputació de Barcelona fins l’endemà de les eleccions generals del 23 de juliol.

Model d’estat

L’any 2006 es va aprovar un Estatut d’Autonomia que intentava incrementar l’autogovern de Catalunya a partir del seu reconeixement nacional. La visceral campanya del PP i la sentència del 2010 d’un Tribunal Constitucional partidista van desactivar aquell Estatut i van trencar, de facto, el pacte constitucional del 1978.

Des de llavors, el tema nacional ha marcat la política catalana, a través d’episodis prou coneguts. La qüestió del model d’estat ha condicionat els missatges dels partits polítics: dels que volen un estat independent, dels que aposten per un Estat espanyol federal, confederal o plurinacional, i dels que veuen Catalunya com una simple regió d’Espanya. Els indults i la reforma del Codi Penal la legislatura passada i l’amnistia en aquesta han possibilitat , catorze anys després, un nou clima. El millor símbol en pot ser la previsible desaparició de Ciutadans, un partit nascut per confrontar-se amb la realitat catalana.

Això no significa, ni de lluny, que la carpeta nacional s’hagi tancat. S’equivoca el PSC si pensa que amb l’aposta per un federalisme uniformista i light, pel trilingüisme a l’escola i per un finançament de Catalunya “sense privilegis” en relació a d’altres Comunitats Autònomes, pot posar punt i final a les reivindicacions nacionals. La desqualificació que fa el PSC del federalisme asimètric de Pasqual Maragall no contribuirà a “passar pàgina”.

Model de país

Però l’amnistia i el diàleg situen la política catalana en la perspectiva de poder parlar també d’altres coses. La controvertida decisió dels Comuns de no votar els pressupostos pot haver provocat inconvenients però ha tingut la virtut d’amplificar el debat sobre el model de país. Quina esquerra tenim si PSC i ERC acaben compartint el model de Junts, PP i Vox sobre les grans infraestructures que atempten contra el medi ambient i el territori?  Com s’ha de desenvolupar Catalunya? Els grans projectes de país són l’ampliació insostenible de l’aeroport del Prat en moments d’emergència climàtica i un macrocasino, que augmentarà les ludopaties, trinxarà el territori, promourà el treball ,precari i, davant un panorama de sequera persistent, consumirà tanta aigua com una gran ciutat?

Es repeteix la polèmica del 2012 quan el govern convergent de la Generalitat i alguns alcaldes socialistes, emulant la pel·lícula “Bienvenido Mister Marshall”, van rebre el capitalista Sheldon Adelson amb la catifa vermella per tal que implantés el projecte d’Eurovegas al Delta del Llobregat. Aquell projecte es va frenar com ara es pot frenar el Hard Rock, que de fet n’és l’hereu.  Però més enllà de la negativa a determinats projectes, quin model productiu volem? Només turisme fàcil, joc  i inversions especulatives? No és millor invertir en el transport sostenible de ferrocarril i tramvia, en energies renovables, en la preservació dels espais naturals i l’agricultura de proximitat, en millorar la sanitat, l’educació i els serveis socials o en habitatge protegit? Els grans poders econòmics i la patronal tenen clares les seves prioritats, però al final d’aquesta  campanya electoral inesperada tota la ciutadania podrà decidir quin país volem.

Jaume Bosch. Advocat i exdiputat. Sant Feliu de Llobregat

Fotografia: El Correo

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here