Res a la vida és permanent, llevat de les fidelitats que donen sentit a la pròpia vida i a la vida compartida. Alguna d’aquestes fidelitats tenen a veure amb això que abans es deia compromís polític o, dit d’una altra manera, a favor de qui creus que ha d’organitzar-se la societat i quina mena d’existència vols que es garanteixi per a tothom (de veritat, sense eslògans buits).
No porto molt bé allò dels “canvis de jaqueta”, com si el pensament fos de fer servir i tirar. Accepto i practico la renovació i l’adaptació d’allò que anem pensant ja que la vida és canvi. Però, em desespera veure que qui defensava persones i barris demani el vot per a qui, si mana, tornarà a l’especulació i el ciment. Velles glories d’esquerra passades a la dreta i, especialment, sotmeses a un “realisme” en el que, afirmen, poques “revolucions” són possibles, defensen públicament que només es possible el conservadorisme socialista.
La lectora o lector d’aquest text probablement sap que el meu nom està entre els que tanquen la llista electoral de “Comuns Sumar”. Si em coneixen, no ho trobaran estrany perquè, des de la sortida de la clandestinitat del PSUC, ho he fet moltes vegades. Però, per a qui tant sols em coneix com a professional adolescent entre adolescents, psicòleg estrany que ajuda quan la vida ens dol, voldria aclarir aquest suport, aquesta fidelitat.
He treballat per a totes les administracions i continuo estant al costat de moltes i diverses organitzacions (amb les que no sempre combrego) quan estan al servei de les persones. Sé molt bé d’on surten les dificultats per viure i com construeix la felicitat el mercat. I per això sé que es no pot votar a qui ens ven el permanent conformisme, defensa que conformar-se és votar útil.
És obvi que cap llista electoral és perfecta i que només amb alguns grups polítics tinc incompatibilitat total. Però, votar és apostar per una determinada voluntat de futur el més perfecta possible.
Quan a la universitat, a Educació i Treball Social , m’havien de suportar els alumnes, sempre explicava que valorar una opció política suposava considerar tres variables (no només dreta-esquerra). La primera era aclarir a favor de qui es volia governar, dels que menys tenen o dels que ja tenen de tot, dels que es fan rics amb el treball dels altres o dels que son pobres amb el seu treball. Jo no puc votar a qui es dedicar a donar la raó a la patronat del Foment del Treball, tot i afirmar que està a favor de “la gent”.
La segona dimensió era la de situar el grup i el discurs polític en el passat o en el futur. Vendre tradicions o imaginar un futur humà. Defensar una societat que continua destruint com sempre o una societat que considera formes sensates de desenvolupament. Necessitem volar, però no necessitem volar cada vegada més. Just acabo de ajudar a presentar el llibre “Un món que és urgent transformar” i no puc votar a qui vol governar ben bé sense tocar res, no sigui cas que la “part alta” del país s’enfadi.
La darrera, consisteix a considerar si la política és la gestió pacífica dels egoismes individuals o l’empenta i dinamització de la vida comú. Quan era defensor dels drets dels infants al Síndic de Greuges havia de recordar permanentment que tot dret subjectiu es basa en un dret col·lectiu. Continuo lluitant per millorar les prestacions que han de rebre les persones, però sé que he de votar a qui consideri un dret tenir una vida digna. No treballo per construir salut mental a base de fàrmacs sinó de facilitar relacions, reduir marginacions, acotar junts les explotacions.
Tinc molt clar que, amb totes les limitacions i precarietats, només un col·lectiu polític com ara “Comuns Sumar” farà que, al Parlament i al Govern, la política s’acosti a aquests desitjos. Encara representen una part del meu dipòsit d’esperança.
Jaume Funes. Psicòleg, educador, periodista. Cornellà de Llobregat
Fotografia: El Periódico