A Cornellà, des del passat mes d’octubre, gaudim d’un nou ascensor que connecta els barris de Sant Ildefons i Gavarra amb el barri d’Almeda i, especialment, amb el Parc de Can Mercader, una de les joies de la ciutat. Aquesta connexió facilita especialment l’accés a aquest emblemàtic espai públic, amb zones verdes, i equipaments per a la cultura i l’esport. Un patrimoni democratitzat i posat al servei de tota la ciutadania. La instal·lació d’aquest ascensor per salvar l’important desnivell que separa aquests barris representa una inversió senzilla però enormement valorada per la ciutadania.
D’altra banda, els Premis Gaudí han servit aquest any com a “ascensor” simbòlic per una cornellanenca, Celia Giraldo, reconeguda com a millor directora novella per la seva obra Un lugar común. Un premi merescut que obre les portes d’una carrera que promet ser llarga i exitosa, i que se suma a l’èxit recent de les germanes Carol i Marina Rodríguez Colás, directora i guionista de la pel·lícula Chavalas. Aquesta edició dels Gaudí també ha destacat per l’amistosa rivalitat entre dues grans pel·lícules, “El 47” i “Casa en flames”, i pel discurs d’Eduard Sola, guanyador del premi a millor guió. El seu parlament fou un cant vibrant a les polítiques progressistes, la defensa de l’educació pública i la cultura accessible, per a tota la ciutadania, també les persones nouvingudes, fa cinquanta anys o ara.
El discurs de Sola és realment inspirador i clau en el context actual. Per què molts joves europeus voten opcions d’extrema dreta o opten per l’abstenció? Serà perquè perceben que el sistema no ofereix oportunitats reals de millora respecte a les generacions anteriors? Aquesta desafecció alimenta els discursos polaritzadors i les solucions simplistes que culpen col·lectius com els immigrants, el feminisme o fins i tot l’esquerra “woke”. Malgrat tot, aquestes veus mai no apunten la paraula maleïda: capitalisme.
Ens trobem davant d’un capitalisme desbordat que posa en perill el benestar social. Les grans corporacions han monopolitzat espais comuns (commons), convertint-nos en consumidors obligats dels seus serveis. Per exemple, avui dia qualsevol tràmit ciutadà requereix un correu electrònic, però no existeix cap plataforma pública que el proporcioni. Ens veiem forçats a utilitzar serveis privats com Google, que enriqueixen les seves arques negociant amb la nostra intimitat i dades personals.
Yanis Varoufakis ja advertia d’aquesta mort del capitalisme liberal competitiu subtituit per un nou feudalisme, dominat per una elit ultra-rica que exerceix un control cada cop més gran sobre les nostres vides i drets. Aquesta situació no és inevitable: passa, en part, perquè els governs occidentals han prioritzat els interessos econòmics per damunt del desenvolupament social i democràtic.
Per revertir aquesta situació, cal reconstruir el teixit social, no només proclamant valors progressistes, sinó exercint-los. Els drets socials —treball digne, habitatge, educació i sanitat universals, accés inclusiu a la cultura i equipaments públics de qualitat— han de ser el centre d’un nou pacte. Un pacte que requereix d’una fiscalitat suficient per garantir aquests serveis i oportunitats per tothom. Infraestructures com escoles, biblioteques, parcs o transport sostenible no són només eines de cohesió social, sinó símbols d’una ciutadania viva i diversa, símbols de les democràcies socials.
El discurs d’Eduard Sola ens recorda que el progrés és la mare de totes les batalles. Les democràcies se la juguen oferint benestar, amb oportunitats per a tothom, incloent-hi els nous catalans i catalanes, els nous europeus, sense deixar ningú enrere. Aquesta lluita pel benestar col·lectiu és també una aposta per construir “un sol poble”, no com una realitat donada, sinó com un objectiu a assolir: una societat cohesionada, on l’origen no divideix, sinó que enriqueix la comunitat. Aquesta idea, estretament vinculada al lema del PSUC, troba una base imprescindible en la mirada de Paco Candel amb Els altres catalans, que ens recorda que la catalanitat és una identitat inclusiva i permeable, forjada en la convivència i el progrés social. Per això, fem bé avui de continuar construint ponts i defugir dels discursos excloents i xenòfobs. Construir aquest “un sol poble” és, en part, garantir que l’ascensor funcioni per a tothom, sense exclusions. Si l’ascensor no funciona, les democràcies col·lapsen.
Claudio Carmona. Tinent d’alcaldia de Cornellà i co-coordinador dels Comuns al Baix Llobregat
Fotografia d’Eduard Sola als Premis Gaudí: Acadèmia del Cinema Català