Té el seu què, en els temps que corren, la simple idea de reivindicar la necessitat de fer política, entesa com el compromís amb els afers col·lectius, sigui com afiliat, quadre o dirigent de partits, d’entitats i associacions o des de les institucions, exercint un càrrec públic.
Al repte s’hi enfronta Jaume Bosch (Sant Feliu de Llobregat, 1953) a ‘Fer política’ (Edicions 3i4, 2025) i li serveix per deixar testimoni de la seva tasca en un assaig que acaba sent una crònica de la vida política de Catalunya durant mig segle –trossejada en capítols i farcida d’episodis desconeguts o poc coneguts–i dels seus protagonistes, sense escriure ni unes memòries a l’ús ni un tractat teòric.
Sent estudiant de Dret, l’autor va enrolar-se en la causa de l’eurocomunisme (ja sabeu: defensar el socialisme democràtic i combatre tota dictadura, inclosa la del proletariat) en la lluita contra Franco, i va afiliar-se a CCOO i al PSUC. Va estrenar càrrec a les primeres eleccions municipals de 1979 com a regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu i es va jubilar com a diputat del Parlament el 2015 havent passat pel Consell Comarcal, l’AMB, la Diputació, la Generalitat i el Senat. Ha tingut càrrecs al PSUC, a Iniciativa i als Comuns.
Però a banda d’exercir els càrrecs, ha estat corresponsable del desplegament dels Mossos d’Esquadra, ponent de l’Estatut del 2006, implicat en el Pacte Nacional pel Referèndum, promotor de la via Asens per tancar i pal·liar la repressió pel 1-O i assessor del Síndic de Greuges en prevenció contra la tortura. I és que, com recorda Eliseu Climent a l’Epíleg, sempre s’ha arremangat a l’hora de cercar acords i consensos de país, de moure els fils que convinguessin, d’impulsar causes.
Aquest tret constructiu defineix la seva idea de fer política, assentada en les creences que Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol ser independent, que els drets nacionals i socials son indissociables i que cal anar del bracet amb la resta de Països Catalans en l’ideal d’un Estat plurinacional i republicà. Per molt, com ha escrit Raimundo Viejo, que Espanya sigui “un lloc surreal on el federalisme mai arriba i el centralisme mai se’n va i la persistència de tots dos engendra una atmósfera autonòmica marcada per la presència d’un espectre trasbalsant”.
L’ideari que defensa no furta la valoració d’errors i misèries de l’esquerra catalana i de l’espanyola i les seves divisions caïnites en un món amb uns poders cada cop més ultradretanitzats i en guerra.
De fet, aquest assaig és també un retrat del sentit comú d’una part de la nostra generació, la que es va veure acusada d’equidistant a tort i a dret, per uns i altres, durant el conte de fades del procés que ens havia de regalar la independència, com va deixar dit el mestre Josep Fontana, i la posterior repressió desencadenada pel nucli dur de l’Estat espanyol.
Al llibre no li manca un darrer apartat sobre polítics i periodistes amb la denúncia de la manipulació dels mitjans de comunicació públics catalans per beneficiar uns partits i marginar-ne d’altres sense cap ètica ni codi deontològic que ho avali. Té valor. Perquè el malmès dret a una informació veraç que té cada ciutadà és consubstancial a una democràcia fonamentada en una societat ben informada; i perquè no tenim prou consciència –sovint ni els propis polítics– que la política és, bàsicament, comunicació.
El retrat d’en Jaume Bosch el perfilen bé Jaume Asens al pròleg i Eliseu Climent a l’epíleg del llibre. I si l’autor comença recordant una cita de Joan Fuster –“la política la fas o te la fan”– i es pregunta si el llibre servirà per apropar o allunyar a la gent de la política, jo no m’he pogut treure del cap des de que el vaig obrir una dita que havia escoltat a casa de petit de l’avi, el pare i un oncle marcats per la República, la guerra civil i la dictadura: “En política, o ben endins o ben enfora”. Ell l’ha practicada de ben endins. Jo de ben enfora –vaig descartar militar quan vaig entrar a treballar a Mundo Diario i mentre vaig fer-ho a El Periódico— fins la jubilació, moment en el que m’he enrolat com afiliat. A fi de comptes, la lluita per un present i un futur dignes pels humans i la terra és el millor símptoma de passió per la vida, i un gra de sorra més en els murs contra la barbàrie.
Xavier Campreciós. Periodista. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia: Juanma Ramos. El Punt/Avui