A Catalunya en general, i especialment a la nostra comarca, el Baix Llobregat, podríem afirmar que gaudim d’una bona salut en termes de memòria democràtica. Però malgrat que sense gaire por d’equivocar-me faig aquesta afirmació, a la vegada em pregunto si és suficient.
La memòria democràtica és un fenomen que a casa nostra va sorgir al tombant de segle. Entitats memorialistes van aparèixer a la llum pública per recordar el que havia passat no feia pas gaires anys, malgrat que algunes d’elles ja hi eren des de la fi del règim franquista. El mateix govern de la Generalitat de Catalunya, va dotar de marc de referència aquestes entitats amb la creació del Memorial Democràtic i l’impuls de polítiques de memòria.
Al Baix Llobregat també aparegueren moltes associacions que avui en dia encara continuen treballant per no oblidar el passat i per construir un futur amb un ull posat en allò que no volem que es repeteixi. Entitats, fundacions, arxius, sindicats… que malgrat les vicissituds viscudes al llarg de tots aquests anys, continuen lluitant amb un objectiu comú.
I un tret que ens fa únics és la creació al gener de 2020 de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, una xarxa que aplega entitats i institucions disposades a treballar per la memòria democràtica de la comarca.
Han passat uns vint anys des de l’anomenat boom de la memòria i, malgrat tot el que he exposat anteriorment, estan passant fets històrics que no hagués imaginat mai que hauria de viure. Que l’extrema dreta entrés al Congrés dels Diputats de l’Estat i al Parlament de Catalunya, era inimaginable; que els nostres polítics escollits democràticament -els hagis o no els hagis votat-, hagin estat empresonats o hagin hagut de marxar de casa seva perseguits per les estructures de l’Estat, em recorda a fets dels anys de la dictadura que creia superats; que hagin passat vuit anys des de que el relator especial de l’ONU, Pablo de Greiff, advertís al govern espanyol de la necessitat de jutjar els crims del franquisme i que hores d’ara la Querella Argentina sigui la única esperança de reparació de les víctimes és, com a mínim, desentendre’s de fer memòria i construir un relat que s’allunya molt de la reconciliació social del nostre passat més recent. I malauradament podria continuar…
Tenim a les portes de casa, o més aviat a dins, una “guerra calenta” que pensàvem que no tornaríem a veure a Europa. Una guerra que torna a matar a civils, a desfer famílies, a violentar les dones i a sembrar de nou l’odi durant generacions entre pobles germans. S’ha trencat l’odre polític establert des de la II Guerra Mundial, i de forma unilateral Putin ha decidit atacar Ucraïna apel·lant a la unitat històrica del territori amb certes reminiscències d’un anhelat imperi tsarista. I és precisament aquesta la memòria d’una part del poble rus. Putin i els seus, que visqueren en primera persona i estupefacció la desintegració de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín, han anat construint a base d’anys una memòria al servei del poder que ha servit per justificar una guerra.
Paracuellos, el Valle de los Caídos, las Ventas, la Model, les Corts, el Canal de los Presos, la Desbandà, la Isla de San Simón, los pozos de Caudé, Guernica, Corbera d’Ebre, Sartaguda… I és que com deia l’escriptor Mark Twain, la història no es repeteix, però rima. Si us plau, fem memòria.
Neus Ribas. Cap de projectes del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat