El periodista i escriptor Antoni Puigverd, normalment ponderat, sembla haver-se contagiat de “l’exasperació ambiental” que ell mateix denuncia.
Puigverd publica avui, dilluns 12 de setembre, un article a La Vanguardia titulat “Cartells inquietants”, criticant que el Govern de la Generalitat hagi triat tres versos d’un poema de l’escriptora santfeliuenca Joana Raspall per realitzar la campanya institucional de la Diada. Les tres frases diuen: “Respira fort, que l’aire és teu”, “Parla ben clar, que el mot és teu” i “Trepitja ferm, que el lloc és teu”. El mateix Puigverd reconeix que el poema sencer, “Endavant”, que el digital comarcal elBaix.cat va reproduir íntegrament en donar la notícia per a facilitar la comprensió de les frases, “és més integrador del que suggereixen aquests versos fora de context”; però no se’n pot estar d’interpretar-los segons la seva particular manera de veure les coses. Puigverd considera que els versos referents a l’aire i a la parla “són estranys”: no se li acut fer una interpretació actualitzada de la referència a l’aire quan vivim una etapa de crisi climàtica i de contaminació; potser no era aquesta la intenció de l’escriptora però seria tan acceptable aquesta explicació com la que fa Puigverd. L’escriptor gironí quan es refereix a “el lloc és teu” considera que “institucionalitza el virus de la propietat territorial”. Hi hauria molt a parlar sobre on està més implantat aquest virus: des de fa anys afecta, per exemple, al Consejo General de Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. Puigverd renuncia a interpretar els versos de Joana Raspall, inclòs el que fa referència a la parla en moments en que el català continua patint atacs des del món judicial i polític, en el sentit que Raimon donava al “qui perd els orígens perd la identitat”. I fa un salt al buit, afirmant que “parlar de propietat d’un territori equival a establir jerarquies entre els catalans propietaris i uns altres de secundaris”. Caldria que Puigverd es llegís el poema de Joana Raspall, “Podries”, un cant al respecte a la diversitat i a la solidaritat que inclou els versos : “Per tot això pensa/ que importa tenir/ les mans ben obertes/ i ajudar qui ve / fugint de la guerra/ fugint del dolor/ i de la pobresa/ Si tu fossis nat/ a la seva terra,/ la tristesa d’ell/ podria ser teva”. No hi sé trobar la diferenciació entre catalans propietaris i secundaris. Però, clar, potser és un poema menor, tot i que hagi esdevingut un símbol per a molts nois i noies.
La llibertat d’interpretar un poema és sagrada. Tothom hi pot veure el que consideri; aquesta és, potser, una de les virtuts de la poesia. El que és més delicat és pontificar sobre la qualitat dels poetes des del diari més llegit de Catalunya. Puigverd considera el poema de Joana Raspall, “com els de Martí Pol”, “un poema menor”. I afegeix que “és significatiu que l’independentisme hagi propagat dos poetes respectables, però menors com Raspall i Martí Pol, mentre ha anat prescindit dels grans”. Hi hauria molt a parlar sobre si l’independentisme o les institucions catalanes han fet prou per Joana Raspall o Miquel Martí Pol: se m’acudeixen molts temes pendents. I si es vol criticar l’actual govern de la Generalitat no cal desacreditar cap poeta, i més si no pot defensar-se i aclarir quin era el seu pensament.
Puigverd ha decidit quins són els poetes grans i quins els menors, no des d’una tesi doctoral, sinó des d’un article d’opinió en un diari. Com que no ens proporciona els arguments, podem considerar que pensa que Raspall és menor perquè escrivia majoritàriament pels nens i les nenes i ho feia des d’una comarca perifèrica com el Baix Llobregat, o que Martí Pol també ho és per la seva procedència treballadora i la seva vinculació al PSUC.
Coincideixo amb el periodista Ernest Cauhé, net de Joana Raspall, quan afirma que “ no sabia que Antoni Puigverd no era capaç de llegir poesia més enllà de la literalitat dels mots i que ell reparteix els carnets de petits i grans poetes. Tot s’hi val per a atacar políticament. Trist”.
Potser valdria la pena que l’Antoni Puigverd no es deixés portar per la crispació que ell tantes vegades ha criticat. Avui ha causat una gran decepció als que, tot i no coincidir algunes vegades amb les seves opinions, el llegim de forma habitual.
Jaume Bosch. Advocat. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia de Joana Raspall: La Galera