El Baix Llobregat és una de les comarques de Catalunya on més complicat tenen les famílies accedir a un habitatge com ho demostra el fet que dels 30 municipis que composen la comarca 23 han estat declarats aquest estiu zones de mercat residencial tensionat o, el que és el mateix, municipis on oficialment existeix una manca d’habitatge assequible per a la població que hi resideix.
A efectes pràctics, als municipis que han estat declarats zones d’habitatge tensionat es podrà arribar a contenir el preu dels lloguers si finalment l’Estat publica durant el mes de febrer els índexs de referència per aquests preus.
Tanmateix, la manca d’habitatge assequible respon a la lògica del mercat lliure on l’especulació immobiliària és qui regula els preus indiferentment de les necessitats de la ciutadania. Un exemple d’això són els 19.200 pisos buits que se sap que existeixen al Baix Llobregat.
Una situació a la que s’ha arribat, cal recordar-ho, desprès d’anys d’immobilisme per part de l’Administració. Un immobilisme que es reflecteix en les promocions d’habitatge de protecció oficial a la comarca, inexistents gairebé des de 2008.
A la manca de promocions d’habitatge de protecció oficial en els darrers 15 anys cal afegir el fet que molts dels habitatges amb qualificació de protecció oficial vigent la perdran en els pròxims anys el que ampliarà el parc d’habitatge lliure sotmès a l’especulació.
I és que l’habitatge de protecció oficial (HPO) és hores d’ara l’única possibilitat que tenen moltes famílies per accedir a un habitatge a la nostra comarca atès que ni poden assumir els 2.100 euros per m2 de mitjana per habitatge de compra ni tampoc els 800 euros de mitjana que suposa un lloguer.
Concretament és l’habitatge de protecció oficial de lloguer la fórmula que ha de permetre a les administracions el rescat de les famílies que actualment no poden exercir el seu dret a un habitatge digne. Tot i que certament existeix sol públic a la comarca on promoure habitatge de protecció oficial (essent la col·laboració amb cooperatives i entitats del tercer sector la fórmula més recomanable) és en la rehabilitació, en l’adquisició per tempteig i retracte així com en la negociació amb particulars per la creació de bosses de lloguer públiques on l’administració té l’obligació de recuperar el temps perdut en aquests 15 anys i dotar-se d’un parc d’habitatge públic suficient arribant fins a l’objectiu del 20% del total d’habitatges que s’estableix en la llei estatal 12/2023 pel dret a l’habitatge en un termini de 20 anys.
D’altra banda, l’administració té també l’obligació moral d’interpel·lar els grans tenidors per aconseguir que aquests (la banca, els fons voltor i especialment la SAREB, amb més de 500 habitatges al Baix Llobregat) posin a disposició dels Ajuntaments els seus “actius” immobiliaris i col·laborin activament en la lluita contra l’exclusió residencial. La posada en funcionament en 2023 del Servei comarcal d’Intervenció en la Pèrdua d’habitatge (SIPH) posa de relleu la importància de crear ponts de col·laboració entre les administracions, les famílies i aquests grans tenidors davant situacions d’emergència. Cal apostar, està clar, per reforçar aquest servei.
Però, sens dubte, el gran repte al qual s’han d’enfrontar els municipis de Catalunya que presenten més dificultats per oferir habitatge a la seva ciutadania, com hem vist, pràcticament tots al Baix Llobregat, és l’assoliment dels objectius de solidaritat urbana que contempla la Llei catalana 18/2007 del Dret a l’Habitatge i que es concretaran al Pla territorial sectorial d’habitatge que hores d’ara es troba molt desenvolupat.
En el termini de 20 anys aquests municipis tensionats hauran de disposar d’un 15 % d’habitatge social en relació al total dels seus habitatges principals. A tall d’exemple, un municipi com Abrera haurà de disposar de com a mínim 100 habitatges socials nous, Esparreguera almenys 1.100, Olesa, uns 750, Sant Esteve Sesrovires uns 200 i Vallirana uns 650. En total, el Baix Llobregat s’haurà de dotar de la xifra gens menyspreable de 22.300 nous habitatges socials en relació als 22.000 que existeixen actualment. És a dir, hem de doblar la xifra.
En aquest sentit, el Consell Comarcal del Baix Llobregat, de forma transversal, des de les diferents conselleries, haurà d’impulsar, coordinar i propiciar les actuacions orientades a assolir aquests objectius per part dels municipis esdevenint així un agent principal que garanteixi l’accés a l’habitatge a la nostra comarca.
José Andrés Martín Álamo. Conseller Comarcal d’habitatge del Baix Llobregat
Fotografia: Ajuntament del Prat de Llobregat i COV